dimecres, 11 de març del 2015

Recorregut de mi a tu (una història d'amor)

Encara ressonen els passos de la mort al passadís i s'acosten i m'acosto temerós i insegur de trencar ja per sempre l'espai i el temps per fer de l'eternitat i del no-res el cim que vull conquerir com a mort. No hi haurà dolor ni esperança ni punts ni comes ni lleis estrictes que masfixien en nom de la hipocresia i de lorgull prepotent de la rata vestida dhumanitat que recorre els passadissos de la vida com ara la mort recorre el meu sense compassió perquè masfixio i masfixio veient les barbaritats que com a humanitat som capaços de fer de proclamar que com a homes i dones ens sentim manipuladors de les vides dels altres perquè per molt que vulguem no som capaços de amb paraules consoladores trencar l'espai i el temps per fer que ningú no entri en el nores perquè tot està dictat des del dia que vam néixer per molt que ho vulguem evitar per molt que vulguem sentirnos per sobre de tot perquè no som per sobre de res ni per sobre de cap merda
la misèria humana és precisament aquesta ens acostarem a la mort cagantnos pixantnos i asfixiantnos perquè ja no queda aire perquè lhas sostret amb la força que et quedava perquè fa temps que no saps respirar perquè than dit i has vist el que creies impossible de veure i viure en la humanitat colla de rates que satansen a la mort i que desitjarien si no haguessin de trobarse per sempre més amb leternitat fosca del nores reencarnarse en rates

dimarts, 10 de març del 2015

En el record

Et recordo veient les mans gesticulant i la veu ballant. Ballant entre les notes de les síl·labes que configuren els mots adients per dir, per denunciar, per estimar un país. Et recordo, et deixaves el cor entre les síl·labes i creies profundament allò que cantaves perquè ho senties teu, perquè era teu.
Recordo escoltant el magnífic Coral romput i estremir-me entre els cops de la percussió que tanquen el poema i el nínxol de la filla del poeta, i el nínxol de l'habitació del poeta i hom es tanca i s'escolta, sentint que fora hi ha vida. Fora hi ha vida. Encara vivim la vida que ens vas deixar entre acords i lletres, entre recitats de poetes, en l'amor a la pàtria.
Potser no, ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer.
Aviat vindrem i ens trobarem, Ovidi.


dilluns, 9 de març del 2015

Pensament

M'he oblidat de respirar... N'hauré de tornar a aprendre...
Com el meu cap hauria de tornar a aprendre a saludar a cadascun dels seus treballadors... Però això és cosa seva...
Com la humanitat hauria de tornar a creure en la pau; com hauríem de tornar a aprendre a viure com si fos el nostre últim dia; com hauríem de tornar a llegir els nostres versos predilectes com si fossin l'últim cop que els veiéssim, que els diguéssim; com hauríem de tornar a aprendre a estimar deixant-hi el cor; com hauríem de tornar a somriure deixant-hi l'ànima; com hauríem de tornar a aprendre a deixar l'ànima com qui hi deixa l'últim racó de la seva felicitat...
No és més fàcil que el meu cap torni a aprendre a saludar a cadascun dels seus treballadors o que jo torni a aprendre a respirar?
O potser no hi ha res difícil?