dimarts, 1 de setembre del 2015

El culte al cos

La terapeuta li deia que fer créixer la massa muscular de manera desorbitada no podia ser bo; que més bé és cosa de talossos. De tota manera, ell no ho creia pas del tot: mens sana in corpore sano i fer forta la massa muscular devia ser bo, podria aguantar més i es faria resistent als embats de la vida.
Un dia va anar al gimnàs i es va trobar una massa muscular que volia aixecar amb les dues mans 60 quilos i ho va fer amb prou feines: estira-deixa-estira... mala cara, va sentir algun so gutural proferit per l'ànima que intentava aixecar els 60 quilos... l'ànima es va aixecar amb prou feines i hi va afegir 10 quilos més.
Des d'aquell dia va dir que fer créixer la massa muscular de manera desorbitada no podia ser bo; que més bé és cosa de talossos.

diumenge, 30 d’agost del 2015

Guàrdia urbana

Passa per l'avinguda Jaume I de Girona, el semàfor és en groc, perill!... No pot frenar perquè se li encastarà el cotxe de la guàrdia urbana que té al darrere, segueix i s'atura al següent semàfor que és a només a 25 mts al davant, i li diu a la petita del costat:
- Això normalment no s'ha de fer, però ara, parar era perillós... El del darrere potser no hauria pogut frenar...
(Toc, toc, toc...)
- Sí?
- S'ha passat el semàfor en vermell... Documentació...
- Perdoni, però... (i li relata com ha anat el succés).

I el va repetir i repetir: a l'alcalde, a la guàrdia urbana... Fins i tot un dia algú va voler sentir de viva veu el seu relat, però tot va ser endebades, va haver de pagar la multa de 100 euros (que li van reduir a la meitat per pagar-la abans, davant dels avisos d'amics i amigues que li deien que no tenia res a fer; que la paraula de l'autoritat pot ser abusiva però sempre preval encara que no sigui la veritat) i s'ha quedat sense quatre punts. I van amonestar al guarda perquè un altre cop sigui més educat.

I jo em pregunto si a les autoescoles no ens van explicar que això s'havia de fer realment així. És clar, el problema és qui pot demostrar que té la raó... Però llavors ja topem amb l'esgésia que deia Sanxo, vull dir amb l'abús d'autoritat. No hem evolucionat.




dissabte, 29 d’agost del 2015

13

Hi ha nits que miro un canal de televisió que es diu "13". "La 13" la diuen, en un perfecte espanyol. De fet, un programa que es diu "Al día. El debate con Carlos Cuesta". Si els vostres televisors no comptabilitzen a l'hora de saber quin és el programa més vist, us el recomano. Acaba cada nit amb un "A levantar España".
Podeu riure, indignar-vos, enfadar-vos, sorprendre-us...
Un dia va sortir un senyor que s'indignava amb Pablo Iglesias perquè havia dit a no sé qui "subnormal" i que si ho feia ell "me echan la caballería... Panda de cabrones".
De pallassades i mentides cada dia. Ara, això sí, els temes preferits són Catalunya i els ajuntaments de Madrid i Barcelona que estan en mans de "Podemos". Són monotemàtics. A Espanya no hi ha res més ni passa res més.
Ara sí, el moderador és molt bo. Si hi ha alguna opinió que va derivant una mica en contra del PP el fa callar, o a algun convidat que no pensa com ell. És el debat del que passa al món? És el seu propi debat, la tirania de la informació.
De fet, en el Tarot el 13 és la mort.


                                  

divendres, 28 d’agost del 2015

De la pàtria

Ahir vaig assistir a una ofrena floral al Fossar de les Moreres. Era un acte d'agermanament de les Illes amb Barcelona amb motiu dels 300 anys de la Guerra de Successió. El Memorial 1714 és una Associació que permet recordar-nos, això, la història; la nostra història. No deixo de visitar el local del Memorial cada 11 de setembre; m'emociona, em fa pensar en la resistència de tantíssimes persones, de les dues velletes que baixen les cadires per assistir a l'acte, perquè no es perden ni un, i de la seva feina cada 11S venent poemes plastificats o trossos de senyera i demanant la voluntat. Cada any hi són, cada any canten Els Segadors de tots els partits i associacions que hi desfilen pel Fossar.
Ahir vaig cantar, abans del setembre, Els Segadors i la tornada de La Balanguera. Em vaig emocionar i vaig sentir que realment assistia a un acte patriòtic important (després us explicaré per què). Ens van  deixar llegir les paraules de Ferran Soldevila:

Mallorca i Eivissa apareixeran, mentre duri la lluita, estretament unides a Catalunya, fornint, constantment i generosament, queviures i municions als barcelonins assetjats, fins al punt que d'elles va rebre Barcelona el principal i gairebé únic sosteniment.

I continuen en el full que ens repartiren adreçant-se als compatriotes illencs:

Si, com ens recorda l'escriptor Bartomeu Mestre, el 1932 hi va haver la vinguda de més de 900 mallorquins a Barcelona per celebrar l'aprovació de l'Estatut de Catalunya, la visita que ara ens feu els mallorquins és premonitòria: veniu en un moment àlgid, a un mes just d'anar a votar la nostra llibertat, que ha d'obrir les portes a la llibertat de tota la nació catalana.

L'Associació Memorial 1714 és una mestra, m'han d'ensenyar moltes coses. Ahir de veus públiques només hi havia l'Alfred Bosch.
Avui s'ha realitzat un dels actes importants, la festa dels candidats a Junts pel Sí, els que ens han de dur a la independència. I ho dic en veu baixa: segur que hi havia més d'un dels que ens haurien de representar que no saben ni qui és Andrés Estellés i desconeixen el poema recitat per Montserrat Carulla d'"Assumiràs la veu". Potser crits i folklore... Sort d'en Junqueras que ha fet una mini lliçó d'història. Segons TV3 els més aplaudits han estat els polítics però no és cert. S'ha aplaudit molt la Carme Forcadell, en Llach,després els polítics... Però no sé si el que més aplaudit ha estat ha estat Eduardo Reyes, el representant de Súmate que una mica més i no el deixen parlar cridant "Sú-ma-te" amb un afecte que l'emocionava. En Josep M. Forné, de Lleida, ha recordat que avui l'estat espanyol ha tornat a atacar entrant en ajuntaments i en la casa de CDC, tampoc no poden dir que ningú no ha al·ludit, com ha fet TV3. Potser no hi hauran al·ludit els de Barcelona, però Catalunya és més gran.
Tan gran com canta la cançó: "Catalunya, comtat gran"... l'antiga lletra d'Els Segadors que no hem cantat. No era un acte important per a Catalunya? Potser no valorem prou el que ens toca. Potser només "som" de boca.



dilluns, 29 de juny del 2015

Recordatoris

Fa dos mesos i nou dies que moria un professor de Lleida en un institut de Barcelona. I encara el record. Ningú no es mereix la mort... Ningú... Però tampoc l'oblit ni el silenci. Recordo el tractament de la informació, sobretot per la gran Mònica Terribas: "Mares, dueu els nens a l'escola... Nens, aneu a l'escola contents...", i la gran oblidava que hi havia un col·lectiu que no sabia on era i que encara (al dia següent) es preguntava per què havia passat tot allò. Alguns altres periodistes recreant-se en aspectes morbosos. Després la gran Rigau va venir a dir que havia estat un fet puntual i que s'havia d'oblidar. Que aviat que oblidaven que havien mort un professor en un institut de Barcelona! Fins a aquell moment els platós de televisió es van omplir de pedagogs, psicòlegs, psiquiatres... Ni un sol professor.
Els sindicats d'educació es van mantenir en silenci fins que promogueren algun acte, un mes després, que no molestés gaire a la societat.
El ministre Wert concedí al professor la medalla d'Alfons X el Savi a títol pòstum i la Generalitat de Catalunya una càtedra a la UdL i aquests venien a dir que ja en tenia prou. 
Vaig deixar de creure en els grans llepaculs per fer un espai al record i a la denúncia que, tot i haver-los escrit, no tingueren la dignitat d'obrir boca.
A hores d'ara només queda el record. El professor, Abel, potser demà hagués començat les vacances. Jo, que no el coneixia, no l'oblidaré mai. Ni tampoc el grau de deshumanització que vam viure i continuem vivint.


dilluns, 15 de juny del 2015

dijous, 11 de juny del 2015

Catàfora

L'anomenada catàfora s'estudia dins de la tipologia textual que els anòmals estudis de batxillerat, proposats per la Conselleria i/o Ministerio, plantegen després d'una nefasta ESO on la majoria dels nens i nenes del país acaben sense saber res quan els objectius pretenen que siguin savis. La catàfora és un recurs, un estil... Per exemple, ara no estic usant cap catàfora.
El cas és que ahir en el magnífic programa  Divendres de TV3 tot un seguit d'intel·lectuals del país (del nostre estimat país) com en Xavi Coral, Sílvia Soler, Vicent Sanchis, Maria de la Pau Janer, Tian Riba i algun altre més, potser, que ara no recordo, van aparèixer a la pantalla per fer befa de la pregunta de selectivitat de llengua espanyola i es vanagloriaven de no saber què era una catàfora. Quan acabaren, el magnífic Xavi Coral va dir que deixaven les coses que no servien per a res i que passaven a dedicar-se a aspectes que sí serveixen com debatre com poden quedar els ajuntaments i les comunitats autònomes després de les eleccions.
Que debatre com poden quedar els ajuntaments i les comunitats autònomes no és un fet important, és un divertimento. O almenys que es pugui observar com de subjectiu és què és important i què no. A RAC1 tenen al mag Fèlix que va encertar el resultat del partit de futbol de l'altre dia. Ja veurem com queden els ajuntaments i les comunitats autònomes... Debatre-ho no és pas important. O més important que una catàfora.
Només ens faltava això: que ara tot un seguit de pseudointel·lectuals apareguin a televisió per dir què s'ha d'explicar i què no s'ha d'explicar a les classes -i per tant, susceptible de ser preguntat. Si es pregunta és amb mala llet? No ho negaré. Però només faltava que tots aquests sortissin davant de tot un país a dir que el país el volen més imbècil del que és. Perquè, és clar, la Sílvia Soler deia "Pobrets..." I jo em pregunto: "Pobrets?... Entrava o no entrava?".
TV3 la meva?... A prendre pel sac! Realment és una caixa imbècil.

dimecres, 11 de març del 2015

Recorregut de mi a tu (una història d'amor)

Encara ressonen els passos de la mort al passadís i s'acosten i m'acosto temerós i insegur de trencar ja per sempre l'espai i el temps per fer de l'eternitat i del no-res el cim que vull conquerir com a mort. No hi haurà dolor ni esperança ni punts ni comes ni lleis estrictes que masfixien en nom de la hipocresia i de lorgull prepotent de la rata vestida dhumanitat que recorre els passadissos de la vida com ara la mort recorre el meu sense compassió perquè masfixio i masfixio veient les barbaritats que com a humanitat som capaços de fer de proclamar que com a homes i dones ens sentim manipuladors de les vides dels altres perquè per molt que vulguem no som capaços de amb paraules consoladores trencar l'espai i el temps per fer que ningú no entri en el nores perquè tot està dictat des del dia que vam néixer per molt que ho vulguem evitar per molt que vulguem sentirnos per sobre de tot perquè no som per sobre de res ni per sobre de cap merda
la misèria humana és precisament aquesta ens acostarem a la mort cagantnos pixantnos i asfixiantnos perquè ja no queda aire perquè lhas sostret amb la força que et quedava perquè fa temps que no saps respirar perquè than dit i has vist el que creies impossible de veure i viure en la humanitat colla de rates que satansen a la mort i que desitjarien si no haguessin de trobarse per sempre més amb leternitat fosca del nores reencarnarse en rates

dimarts, 10 de març del 2015

En el record

Et recordo veient les mans gesticulant i la veu ballant. Ballant entre les notes de les síl·labes que configuren els mots adients per dir, per denunciar, per estimar un país. Et recordo, et deixaves el cor entre les síl·labes i creies profundament allò que cantaves perquè ho senties teu, perquè era teu.
Recordo escoltant el magnífic Coral romput i estremir-me entre els cops de la percussió que tanquen el poema i el nínxol de la filla del poeta, i el nínxol de l'habitació del poeta i hom es tanca i s'escolta, sentint que fora hi ha vida. Fora hi ha vida. Encara vivim la vida que ens vas deixar entre acords i lletres, entre recitats de poetes, en l'amor a la pàtria.
Potser no, ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer.
Aviat vindrem i ens trobarem, Ovidi.


dilluns, 9 de març del 2015

Pensament

M'he oblidat de respirar... N'hauré de tornar a aprendre...
Com el meu cap hauria de tornar a aprendre a saludar a cadascun dels seus treballadors... Però això és cosa seva...
Com la humanitat hauria de tornar a creure en la pau; com hauríem de tornar a aprendre a viure com si fos el nostre últim dia; com hauríem de tornar a llegir els nostres versos predilectes com si fossin l'últim cop que els veiéssim, que els diguéssim; com hauríem de tornar a aprendre a estimar deixant-hi el cor; com hauríem de tornar a somriure deixant-hi l'ànima; com hauríem de tornar a aprendre a deixar l'ànima com qui hi deixa l'últim racó de la seva felicitat...
No és més fàcil que el meu cap torni a aprendre a saludar a cadascun dels seus treballadors o que jo torni a aprendre a respirar?
O potser no hi ha res difícil?

dimecres, 25 de febrer del 2015

Parlament...

-Corrupto!...
-Tú más que yo!...
-Yo no... Tú estarás marcado por los siglos de los siglos...
-Eso tú...
[...]
-Señor Candycrasibuela...
-Eh?
-Eh?...
-Eh!:



                        DEMOCRÀCIA
                        (assaig general) 
      Els figurants que seuen a la dreta 
      de l'escenari, que s'intercanviïn
      regularment amb els de l'altra banda,
      és a dir, amb els que seuen a l'esquerra.
      Quan es trobin al mig, es poden dir
      tot el que els passi pel cap, des d'insults
      a paraules amables, circumspectes,
      poden adoptar un aire displicent,
      o bé irritat, o de perdonavides,
      i fins i tot poden iniciar
      un simulacre de baralla física
      que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
      Un cop ben asseguts a les poltrones
      que reprenguin la representació, 
      però tenint en compte que els papers
      són canviats i cal posar més èmfasi
      per tal de fer versemblant l'espectacle.
      Comptaré fins a tres.
                  --I jo?
                 --Un moment.
      Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies.
                                           (Miquel Martí i Pol)

dimarts, 24 de febrer del 2015

Avorrit...

Al Parlament vinga, fotem-li sessions de control, sessions de no-res...
Que no tenen feina a fer aquest país independent?

dijous, 22 de gener del 2015

Preguntes

Si encara sento por, si encara veig i sento injustícies, si encara no hi ha dret a la lliure expressió -sense fer mal a ningú-, si encara hi ha recriminacions, si encara no hi ha diàleg, si encara hi ha corrupció, si encara hi ha pobresa... ¿En què hem avançat? ¿Involucionem? ¿O simplement no evolucionem?

dijous, 8 de gener del 2015

El món marginal

Efectivament, algú dedica molt de temps a escriure unes pàgines i busca una editorial que es complagui a donar-li una recompensa a allò que ha escrit que, a més, està molt ben escrit, és innovador, etc. etc. Posem que trobi aquesta editorial arriscada com a qui li toca la rifa. Ja hem vençut un obstacle, resulta que l'editor o editora no és un amic o una amiga sinó que realment fa una aposta per l'obra, el producte li satisfà i creu que pot tenir sortida. Algú publica el llibre.
Per què -em pregunto- només s'ha vençut un escull?... L'editorial no té distribuïdora; el distribueix ella mateixa segons les demandes (i el preu del llibre continua sent com si tingués distribuïdora). L'editorial fa una presentació -o dues a molt estirar- on poden vendre alguns dels exemplars a familiars i amics de l'artista -els salva el coll?... Potser sí.
El lector habitual no pot saber que el producte existeix a no ser que navegui i navegui (de vegades naufragant) per les pàgines d'internet, però no pot saber si escriu bé o no, si li pot agradar o no. Per exemple, a mi m'agradava fullejar els llibres i de tant en tant tenia alguna sorprenent descoberta (ho dic en passat perquè això ja no és actual).
Les llibreries, per una altra banda, amb el benentès que el segon obstacle estigués salvat; és a dir, que poguéssim comptar amb el llibre, tenen la seva política: "no agafem llibres en dipòsit, no, els de poesia no que no m'hi caben; sí, tinc aquella tauleta del racó per a ells... Que no la veu?... Aquella d'allà... Una mica a la dreta entrant cap aquell passadís...I a aquest/a autor/a qui el/la coneix?... No, aquí agafem llibres locals".
Total que entre uns i uns altres continuem vivint del mateix; dels mateixos i de les mateixes que en un bon moment es van apoderar del mercat del llibre. Sense avançar, estàtics, estúpids... Sempre les mateixes imbecil·litats d'una humanitat estancada... Tan estancada que ja fa pudor.
Al marge queden alguns i algunes bons i bones... molt. Però... Que han pogut publicar?

dimecres, 7 de gener del 2015

Regal de nadal

Aquests dies preparatoris al nadal, i els posteriors, hem tingut un gran regal. De fet són tres, com els savis d'Orient. I encara n'espero un altre. I si he esperat no desesperaré.
Em refereixo a la recuperació d'una figura excelsa -i abandonada, com sol passar- de la literatura catalana. I el fet s'ha realitzat amb la publicació de tres llibres:

- Poesia completa. Edicions 1984.
- Els ulls/La mirada. El Gall editor.
- Diaris. El Gall editor.

Feia anys que es deia que la poesia completa d'un dels millors poetes del segle XX de la literatura catalana s'estava preparant per a edicions 62, però el producte no ha vist la llum fins ara i en una altra editorial. Amb molts poemes publicats en revistes que no havien vist altra llum i molts d'altres d'inèdits. I, a més, s'han reeditat els llibres que s'han volgut assimilar al gènere del dietari: Els ulls, La mirada, La motivació i el film, Pere Pau i un gairebé inèdit La vida i els meus instants. Evidentment, els tres últims es publiquen amb el títol de Diaris. Molts dels llibres d'aquest gran autor, Blai Bonet, són en aquests moments introbables. Mantenir la memòria, mantenir la creació ens ha de ser indispensable i imprescindible: nodrir l'ànima és nodrir la vida.
Encara espero un altre regal: m'agradaria veure la seva prosa -i el poc teatre que va escriure- recollits en un o dos volums. Per deferència. Sempre he cregut que El mar és una de les millors novel·les de la literatura catalana del segle XX; això si no ens deceben els que estableixen cànons més o menys imperfectes pel que fa a les millors novel·les del segle (no me les he llegides totes). Qui ha llegit les novel·les de Blai Bonet mai no pot quedar indiferent. Estem d'enhorabona, però que continuï.







dimarts, 6 de gener del 2015

A la Carme

La cuca, després de l'estiu, no sabia què fer, si viure o morir; així que es va entaforar fins a la finestra d'una de les torres de la Sagrada Família per poder albirar el món i... vinga badar!
Un dia la Carme li va dir: "Ep! Que som aquí! Hi ha persones magnífiques i t'esperen persones magnífiques". I la cuca va voler baixar, li va costar, però al final ho aconseguí. Així que la cuca és baix, deixa Hegel i se'n va amb Schopenhauer. Deixa de badar i torna al món dels vius. I... sobretot: a rodar pel món.
Gràcies persones magnífiques.