dilluns, 29 de juny del 2015

Recordatoris

Fa dos mesos i nou dies que moria un professor de Lleida en un institut de Barcelona. I encara el record. Ningú no es mereix la mort... Ningú... Però tampoc l'oblit ni el silenci. Recordo el tractament de la informació, sobretot per la gran Mònica Terribas: "Mares, dueu els nens a l'escola... Nens, aneu a l'escola contents...", i la gran oblidava que hi havia un col·lectiu que no sabia on era i que encara (al dia següent) es preguntava per què havia passat tot allò. Alguns altres periodistes recreant-se en aspectes morbosos. Després la gran Rigau va venir a dir que havia estat un fet puntual i que s'havia d'oblidar. Que aviat que oblidaven que havien mort un professor en un institut de Barcelona! Fins a aquell moment els platós de televisió es van omplir de pedagogs, psicòlegs, psiquiatres... Ni un sol professor.
Els sindicats d'educació es van mantenir en silenci fins que promogueren algun acte, un mes després, que no molestés gaire a la societat.
El ministre Wert concedí al professor la medalla d'Alfons X el Savi a títol pòstum i la Generalitat de Catalunya una càtedra a la UdL i aquests venien a dir que ja en tenia prou. 
Vaig deixar de creure en els grans llepaculs per fer un espai al record i a la denúncia que, tot i haver-los escrit, no tingueren la dignitat d'obrir boca.
A hores d'ara només queda el record. El professor, Abel, potser demà hagués començat les vacances. Jo, que no el coneixia, no l'oblidaré mai. Ni tampoc el grau de deshumanització que vam viure i continuem vivint.


1 comentari:

  1. Convé no oblidar, però les notícies deixen de ser notícia quan ja no surten per la tele, ni en parla ningú. L'actualitat mana i sempre hi ha coses de què parlar que deixen les anteriors enrere. Sobresaturació d'informació. Per això no està malament anar fent recordatoris d'allò que faríem bé de mantenir a la memòria.

    ResponElimina