Recordatoris

Fa dos mesos i nou dies que moria un professor de Lleida en un institut de Barcelona. I encara el record. Ningú no es mereix la mort... Ningú... Però tampoc l'oblit ni el silenci. Recordo el tractament de la informació, sobretot per la gran Mònica Terribas: "Mares, dueu els nens a l'escola... Nens, aneu a l'escola contents...", i la gran oblidava que hi havia un col·lectiu que no sabia on era i que encara (al dia següent) es preguntava per què havia passat tot allò. Alguns altres periodistes recreant-se en aspectes morbosos. Després la gran Rigau va venir a dir que havia estat un fet puntual i que s'havia d'oblidar. Que aviat que oblidaven que havien mort un professor en un institut de Barcelona! Fins a aquell moment els platós de televisió es van omplir de pedagogs, psicòlegs, psiquiatres... Ni un sol professor.

Els sindicats d'educació es van mantenir en silenci fins que promogueren algun acte, un mes després, que no molestés gaire a la societat.

El ministre Wert concedí al professor la medalla d'Alfons X el Savi a títol pòstum i la Generalitat de Catalunya una càtedra a la UdL i aquests venien a dir que ja en tenia prou. 

Vaig deixar de creure en els grans llepaculs per fer un espai al record i a la denúncia que, tot i haver-los escrit, no tingueren la dignitat d'obrir boca.

A hores d'ara només queda el record. El professor, Abel, potser demà hagués començat les vacances. Jo, que no el coneixia, no l'oblidaré mai. Ni tampoc el grau de deshumanització que vam viure i continuem vivint.

Instal·lació

Sense adonar-se'n hi féu niu la tristesa i no hi ha manera de desinstal·lar-la.

Catàfora

L'anomenada catàfora s'estudia dins de la tipologia textual que els anòmals estudis de batxillerat, proposats per la Conselleria i/o Ministerio, plantegen després d'una nefasta ESO on la majoria dels nens i nenes del país acaben sense saber res quan els objectius pretenen que siguin savis. La catàfora és un recurs, un estil... Per exemple, ara no estic usant cap catàfora.
El cas és que ahir en el magnífic programa  Divendres de TV3 tot un seguit d'intel·lectuals del país (del nostre estimat país) com en Xavi Coral, Sílvia Soler, Vicent Sanchis, Maria de la Pau Janer, Tian Riba i algun altre més, potser, que ara no recordo, van aparèixer a la pantalla per fer befa de la pregunta de selectivitat de llengua espanyola i es vanagloriaven de no saber què era una catàfora. Quan acabaren, el magnífic Xavi Coral va dir que deixaven les coses que no servien per a res i que passaven a dedicar-se a aspectes que sí serveixen com debatre com poden quedar els ajuntaments i les comunitats autònomes després de les eleccions.
Que debatre com poden quedar els ajuntaments i les comunitats autònomes no és un fet important, és un divertimento. O almenys que es pugui observar com de subjectiu és què és important i què no. A RAC1 tenen al mag Fèlix que va encertar el resultat del partit de futbol de l'altre dia. Ja veurem com queden els ajuntaments i les comunitats autònomes... Debatre-ho no és pas important. O més important que una catàfora.
Només ens faltava això: que ara tot un seguit de pseudointel·lectuals apareguin a televisió per dir què s'ha d'explicar i què no s'ha d'explicar a les classes -i per tant, susceptible de ser preguntat. Si es pregunta és amb mala llet? No ho negaré. Però només faltava que tots aquests sortissin davant de tot un país a dir que el país el volen més imbècil del que és. Perquè, és clar, la Sílvia Soler deia "Pobrets..." I jo em pregunto: "Pobrets?... Entrava o no entrava?".
TV3 la meva?... A prendre pel sac! Realment és una caixa imbècil.

Recorregut de mi a tu (una història d'amor)

Encara ressonen els passos de la mort al passadís i s'acosten i m'acosto temerós i insegur de trencar ja per sempre l'espai i el temps per fer de l'eternitat i del no-res el cim que vull conquerir com a mort. No hi haurà dolor ni esperança ni punts ni comes ni lleis estrictes que masfixien en nom de la hipocresia i de lorgull prepotent de la rata vestida dhumanitat que recorre els passadissos de la vida com ara la mort recorre el meu sense compassió perquè masfixio i masfixio veient les barbaritats que com a humanitat som capaços de fer de proclamar que com a homes i dones ens sentim manipuladors de les vides dels altres perquè per molt que vulguem no som capaços de amb paraules consoladores trencar l'espai i el temps per fer que ningú no entri en el nores perquè tot està dictat des del dia que vam néixer per molt que ho vulguem evitar per molt que vulguem sentirnos per sobre de tot perquè no som per sobre de res ni per sobre de cap merda
la misèria humana és precisament aquesta ens acostarem a la mort cagantnos pixantnos i asfixiantnos perquè ja no queda aire perquè lhas sostret amb la força que et quedava perquè fa temps que no saps respirar perquè than dit i has vist el que creies impossible de veure i viure en la humanitat colla de rates que satansen a la mort i que desitjarien si no haguessin de trobarse per sempre més amb leternitat fosca del nores reencarnarse en rates

En el record

Et recordo veient les mans gesticulant i la veu ballant. Ballant entre les notes de les síl·labes que configuren els mots adients per dir, per denunciar, per estimar un país. Et recordo, et deixaves el cor entre les síl·labes i creies profundament allò que cantaves perquè ho senties teu, perquè era teu.
Recordo escoltant el magnífic Coral romput i estremir-me entre els cops de la percussió que tanquen el poema i el nínxol de la filla del poeta, i el nínxol de l'habitació del poeta i hom es tanca i s'escolta, sentint que fora hi ha vida. Fora hi ha vida. Encara vivim la vida que ens vas deixar entre acords i lletres, entre recitats de poetes, en l'amor a la pàtria.
Potser no, ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer.
Aviat vindrem i ens trobarem, Ovidi.

Pensament

M'he oblidat de respirar... N'hauré de tornar a aprendre...
Com el meu cap hauria de tornar a aprendre a saludar a cadascun dels seus treballadors... Però això és cosa seva...
Com la humanitat hauria de tornar a creure en la pau; com hauríem de tornar a aprendre a viure com si fos el nostre últim dia; com hauríem de tornar a llegir els nostres versos predilectes com si fossin l'últim cop que els veiéssim, que els diguéssim; com hauríem de tornar a aprendre a estimar deixant-hi el cor; com hauríem de tornar a somriure deixant-hi l'ànima; com hauríem de tornar a aprendre a deixar l'ànima com qui hi deixa l'últim racó de la seva felicitat...
No és més fàcil que el meu cap torni a aprendre a saludar a cadascun dels seus treballadors o que jo torni a aprendre a respirar?
O potser no hi ha res difícil?