dimecres, 24 de setembre de 2014

La cuca se sent feliç

La cuca demana mercè perquè no ha tingut ganes d'obrir l'ordinador. És petita i l'ordinador massa gran. Però avui la cuca ha recordat la Mercè.
Avui s'ha esmunyit al concert de l'OBC a l'avinguda de la Catedral de Barcelona. La cuca s'ha anat fent lloc entre les últimes fileres, allí on se sent millor: allí on hi ha la taula de so. Avui, vigília de la Mercè, hi havia tres peces menys que ahir; el d'ahir durava més: devia ser més important, perquè devia ser el de la vigília de la vigília. Sapigueu, doncs, a partir d'ara, que és més important la vigília de la vigília que la vigília mateixa.
I la cuca ha sentit un senyor que li deia a la seva estimada, suposa que de feia pocs dies -l'estimada-, perquè ho feia en to fatxenda:
-Aquest sí que és el director... No saben qui és el director - el públic havia aplaudit al primer violí-... Haha... Encara dirigirà assegut, jo no he vist mai dirigir assegut (el comentari venia perquè el director s'havia acotxat a deixar-se els estris preparats)... Sí... No has sentit mai... (ara que es començava a fer el silenci ja podíem sentir-ho més clarament tots els que érem en un radi força interessant) la Marxa Rudeski? Em sembla que es diu (l'energumen té el detall d'afegir)...
Comença el concert i sento l'anglès al meu darrere de boca d'una xinesa que li parla a un possible indígena barceloní, i vinga xerrar enmig de la música de Rossini...
- Sí, el director només va llegint la música i quan l'ha llegit la interpreten els músics... Això és el que fa un director...- comenta l'home savi a la seva estimada enmig d'uns compassos pianíssims de La gazza ladra que permet que el detall cultural el sentim tots.
Comença el Caprici espanyol de Rimski mentre la xinesa profereix una disquisició al seu estimat sobre la música de Schumann en un anglès perfecte que tampoc no li sembla entusiasmar massa al seu estimat. Tot està calculat i perfectament relacionat: amb Rimski s'adiu Schumann si, evidentment, hem fet créixer la nostra cultura endevinant per fi per a què serveix un director d'orquestra. Perquè la cuca s'ho havia preguntat tota la vida i fins avui no ho havia sabut.
Amb Ginastera m'allunyo de la parella que contenia la xinesa que no feia més que xerrar. A l'home savi ja no el sentia. Potser havia convençut la seva estimada i eren enmig de jocs lúdics i nocturns més interessants i de no menys vàlua cultural.
Amb Borodin tancaven el concert i en girar-me veig la xinesa que recolza el seu cap en el coll del mascle que havia conegut. Encara em donen un respir amb una sardana simfònica de mestre Toldrà, fora de programa, Camperola, quina melodia més bonica!
I Brahms, la Dansa hongaresa núm. 5 que era al programa d'ahir però no al d'avui. Ah! Fluixa, molt fluixa, potser és el pitjor que ens donen a sentir. La gent l'havia començada a acompanyar amb palmes, com la "Marxa Rudeski" de l'home que buscava una nit de marxa deixant entreveure la seva cultura.
Xineses que parlen de Schumann quan se sent Rimski encara tenen més cultura que el senyor català que ens ensenya què fa un director d'orquestra i que la cultura està en haver escoltat la Marxa Rudeski. La xinesa acaba amb el cap en el coll del seu nou estimat; el català potser s'ha endut a un altre indret a la seva estimada abans d'acabar el concert.
No sé, senyora Rigau, potser té raó; potser és bo que la gent d'aquest país acabi amb aquest grau d'incultura; al capdavall s'ho passen bé; no com la marràntica història xinesa. I és que, senyora Rigau, ja ho està aconseguint de fer un poble ben estúpid, ruc i inútil; però que criï - potser millor res de condons- així tindrem més inútils.
Visca la Mercè! La cuca ha escoltat música i se sent feliç. (És ben estranya aquesta cuca).

2 comentaris:

  1. Una mica estranya sí que és, aquesta cuca, però m'agrada.

    ResponElimina
  2. Aquesta cuca sap força de música clàssica. Jo no en sé ni un borrall, però almenys no presumeixo de saber allò que no sé, ni per impressionar una dama.

    ResponElimina