La cuca se sent feliç

La cuca demana mercè perquè no ha tingut ganes d'obrir l'ordinador. És petita i l'ordinador massa gran. Però avui la cuca ha recordat la Mercè.
Avui s'ha esmunyit al concert de l'OBC a l'avinguda de la Catedral de Barcelona. La cuca s'ha anat fent lloc entre les últimes fileres, allí on se sent millor: allí on hi ha la taula de so. Avui, vigília de la Mercè, hi havia tres peces menys que ahir; el d'ahir durava més: devia ser més important, perquè devia ser el de la vigília de la vigília. Sapigueu, doncs, a partir d'ara, que és més important la vigília de la vigília que la vigília mateixa.
I la cuca ha sentit un senyor que li deia a la seva estimada, suposa que de feia pocs dies -l'estimada-, perquè ho feia en to fatxenda:
-Aquest sí que és el director... No saben qui és el director - el públic havia aplaudit al primer violí-... Haha... Encara dirigirà assegut, jo no he vist mai dirigir assegut (el comentari venia perquè el director s'havia acotxat a deixar-se els estris preparats)... Sí... No has sentit mai... (ara que es començava a fer el silenci ja podíem sentir-ho més clarament tots els que érem en un radi força interessant) la Marxa Rudeski? Em sembla que es diu (l'energumen té el detall d'afegir)...
Comença el concert i sento l'anglès al meu darrere de boca d'una xinesa que li parla a un possible indígena barceloní, i vinga xerrar enmig de la música de Rossini...
- Sí, el director només va llegint la música i quan l'ha llegit la interpreten els músics... Això és el que fa un director...- comenta l'home savi a la seva estimada enmig d'uns compassos pianíssims de La gazza ladra que permet que el detall cultural el sentim tots.
Comença el Caprici espanyol de Rimski mentre la xinesa profereix una disquisició al seu estimat sobre la música de Schumann en un anglès perfecte que tampoc no li sembla entusiasmar massa al seu estimat. Tot està calculat i perfectament relacionat: amb Rimski s'adiu Schumann si, evidentment, hem fet créixer la nostra cultura endevinant per fi per a què serveix un director d'orquestra. Perquè la cuca s'ho havia preguntat tota la vida i fins avui no ho havia sabut.
Amb Ginastera m'allunyo de la parella que contenia la xinesa que no feia més que xerrar. A l'home savi ja no el sentia. Potser havia convençut la seva estimada i eren enmig de jocs lúdics i nocturns més interessants i de no menys vàlua cultural.
Amb Borodin tancaven el concert i en girar-me veig la xinesa que recolza el seu cap en el coll del mascle que havia conegut. Encara em donen un respir amb una sardana simfònica de mestre Toldrà, fora de programa, Camperola, quina melodia més bonica!
I Brahms, la Dansa hongaresa núm. 5 que era al programa d'ahir però no al d'avui. Ah! Fluixa, molt fluixa, potser és el pitjor que ens donen a sentir. La gent l'havia començada a acompanyar amb palmes, com la "Marxa Rudeski" de l'home que buscava una nit de marxa deixant entreveure la seva cultura.
Xineses que parlen de Schumann quan se sent Rimski encara tenen més cultura que el senyor català que ens ensenya què fa un director d'orquestra i que la cultura està en haver escoltat la Marxa Rudeski. La xinesa acaba amb el cap en el coll del seu nou estimat; el català potser s'ha endut a un altre indret a la seva estimada abans d'acabar el concert.
No sé, senyora Rigau, potser té raó; potser és bo que la gent d'aquest país acabi amb aquest grau d'incultura; al capdavall s'ho passen bé; no com la marràntica història xinesa. I és que, senyora Rigau, ja ho està aconseguint de fer un poble ben estúpid, ruc i inútil; però que criï - potser millor res de condons- així tindrem més inútils.
Visca la Mercè! La cuca ha escoltat música i se sent feliç. (És ben estranya aquesta cuca).

La cuca treballa

i cada cop que se'n va a treballar veu algú que vol representar Godot a escena. I la cuca se'n farta de tanta falsedat, prepotència, hipocresia... Hi ha dies que a la cuca li entren ganes de dir-los la veritat sobre Godot. I calla, sempre calla.

La cuca viu... l'11 de Setembre

Amb majúscula... sí senyor! Setembre amb majúscula, perquè cal i perquè 11 també va amb majúscula, sobretot el d'aquest 2014.
Ja des del 10 de setembre, a la vigília, quan no ens deixaven entrar al Fossar perquè hi havia les particularitats (ai! les personalitats! Vull dir, les autoritats). D'acord que ja havia fet merder preguntant en arribar que per què no deixaven entrar al poble si el Fossar era del poble i que ells se n'anessin al Parlament o al Palau que ja en tenen de llocs per fer-se veure, però el més interessant és quan després d'haver acabat de cantar Els Segadors i al Fossar encara continuaven, un de nosaltres va dir:
- És que sempre el poble els ha d'anar al davant...
Quin 11 de Setembre! Quin 300 aniversari! Quin poble més eixerit! Que no falti mai a la seva paraula i al seu desig. Perquè a la cuca aquests dies li han caigut moltes llàgrimes d'emoció i encara es pregunta si serà veritat que després d'aquest 11 de Setembre ja podrem guardar les estelades a l'armari per treure la senyera.

Hi veiem la llum

Al Fossar de les Moreres... A 300 anys

Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor.

Així mestre Jordi, un dia

cavant, deia en lo fossar,

quan Barcelona sentia

que l'anaven a esfondrar.

La batien bronze i ferro

dels canons de Felip Quint.

Ell los mata i jo els enterro -

lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!

Jo l'havia conegut;

no hi ha pas qui se'n recordi

que no el plori condolgut.

Havia passat la vida

mirant la mort fit a fit,

i era una ànima entendrida;

no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia

veient-lo al fossar, cavant;

aquell pit que tot és teia

quan és sec no aguanta tant.

Son dol no el feia commoure,

i, l'aliè, el veia patint;

era un cor dur com un roure

que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava

a cavar amb un nét seu;

si ell lo seu magall portava,

- Jo - el nin deia - porto el meu! -

I cavant ambdós alhora,

i fent fosses al fossar,

sempre dels morts a la vora

se'ls sentia mormolar:

- Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada

la ciutat pels de Verwick,

amb l'ànima trasbalsada

lo vell cavava amb fatic.

Los fossars de Barcelona

s'omplien de gom a gom.

Pel tros d'or d'una corona

si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,

cavant deia en al seu nét:

- Felip Quint que tan se'n reia

vet aquí què n'haurà tret:

rius de sang i un munt de ruïnes

per pujar al trono reial.

Ni essent d'or i pedres fines,

val res un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,

i ofegava amb lo seu plor

una pena que el matava

i li trossejava el cor.

Tenia un fill, que era pare

d'aquell nin que li era nét,

i li enrogia la cara

la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrentosa!

no tenint la pàtria en res,

va abandonar fill i esposa

i va vendre's al francès.

Compteu, doncs, si del vell Jordi

no fóra amargant lo plor;

no hi ha pas qui se'n recordi

que no el planyi amb tot lo cor.

Ell tan lleial a Catalunya,

i el seu fill tan criminal...!

Qui, si té bon cor allunya

aquest pensament mortal?

Per ço el pobre vell plorava

com si cavés lo clot seu,

i tot cavant, mormolava:

- Si sigués... no ho voldrà Déu!

Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra

amb l'ajuda del seu nét.

Fa ja avui tres jorns que enterra;

tants de morts li duu la guerra

que són pocs los clots que ha fet.

De trenc d'alba a la vesprada,

de la nit al dematí,

los morts li van com riuada

i ell obre pas amb l'aixada

a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!

- Oh, mon avi, aqueixa rai!

Mentre no torni a la beina

l'arma del soldat, nostra eina

no espereu que pari mai.

- Mes, al fossar - respon l'avi -

no hi hem d'enterrar ningú

que a la pàtria faci agravi.

Que cap traïdor se n'abali!

Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda

són los morts que van venint

al fossar a esperar tanda.

No en vull cap dels que comanda

lo botxí de Felip Quint,

Ja hi ha un clot fet per aqueixos

fora el marge del fossar;

traïdors amb traïdors mateixos.

Així els vils tindran esqueixos

per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi

anaven clots enfondint,

mentre obrint tot just lo llavi,

com si dir-ho fos agravi,

seguien, baix, repetint:

- Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor,

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,

Felip Quint l'assalt et dóna

i t'ofega amb sa corona

apressant ton fi mortal.

Mes tots fills per ço no afluixen

i combaten sempre forts,

i en los murs que, caient cruixen,

entre rius de sang que els ruixen

s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres

los van portant a enterrar

al fossar de les moreres

entre fum i polsegueres

i un retrò que fa esglaiar.

Barrejats en un munt cauen

los d'un i d'altre cantó,

i encara quan morts ja jauen

sembla que en combatre es plauen

lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera

en mirar un mort que han dut,

i el nin, en veure qui era,

tant és el que s'esparvera,

que, de l'esglai, resta mut;

contemplant-se'l, nét i avi

s'estan al mig del fossar

sens obrir per res lo llavi;

a tots dos los sembla agravi

lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,

encara la canonada,

fent núvols de fum, retruny

i el vell veu l'eina mullada

de sang de son fill, al puny.

- Oh - al fi esclata, amb foc que llança

pels ulls la ira del cor seu -

Mira'l, Déu n'ha pres venjança

Duu el vestit de l'host de França...

i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,

diu tot d'una al nin que plora:

- Lo seu crim dels bons l'allunya,

fou traïdor a Catalunya.

- A on l'enterrem? - A fora.

Al fossar de les moreres

no s'hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes

serà l'urna de l'honor. Frederic Soler. "Serafí Pitarra"

La cuca ha de rectificar-los

El seu mateix cap, director, secretari, conseller, president... vol sortir a fer de Godot a Tot esperant Godot.

La cuca poruga

Al Gènesi, llibre de la bíblia, s'esdevé l'explicació del mite de l'increat a través del permís de la llibertat per a la humanitat. Déu, diu la bíblia, va permetre que la humanitat fos lliure.
I ara hi ha gent que li diu a la humanitat catalana que no pot ser lliure, com fa tres-cents anys tampoc no va poder ser-ho i es va haver de sotmetre. Diu que hi ha unes coses, que han creat ells i d'altres, que es diuen lleis, que no els permeten de ser lliures.
Resulta que hi ha gent que no permet el que Déu va permetre.
Es pensen que són més que Déu.
I de prepotents el món n'és ple.
I la cuca té por perquè no sap com acabarà això.
I això és d'una imbecil·litat total i absoluta.
Com alguns prepotents.
Els prepotents són el no-res per a la cuca.
El cor i el sentiment i la raó són més que els prepotents.
Al fons, hi ha la llibertat.