La cuca demana mercè perquè no ha tingut ganes d'obrir l'ordinador. És petita i l'ordinador massa gran. Però avui la cuca ha recordat la Mercè.
Avui s'ha esmunyit al concert de l'OBC a l'avinguda de la Catedral de Barcelona. La cuca s'ha anat fent lloc entre les últimes fileres, allí on se sent millor: allí on hi ha la taula de so. Avui, vigília de la Mercè, hi havia tres peces menys que ahir; el d'ahir durava més: devia ser més important, perquè devia ser el de la vigília de la vigília. Sapigueu, doncs, a partir d'ara, que és més important la vigília de la vigília que la vigília mateixa.
I la cuca ha sentit un senyor que li deia a la seva estimada, suposa que de feia pocs dies -l'estimada-, perquè ho feia en to fatxenda:
-Aquest sí que és el director... No saben qui és el director - el públic havia aplaudit al primer violí-... Haha... Encara dirigirà assegut, jo no he vist mai dirigir assegut (el comentari venia perquè el director s'havia acotxat a deixar-se els estris preparats)... Sí... No has sentit mai... (ara que es començava a fer el silenci ja podíem sentir-ho més clarament tots els que érem en un radi força interessant) la Marxa Rudeski? Em sembla que es diu (l'energumen té el detall d'afegir)...
Comença el concert i sento l'anglès al meu darrere de boca d'una xinesa que li parla a un possible indígena barceloní, i vinga xerrar enmig de la música de Rossini...
- Sí, el director només va llegint la música i quan l'ha llegit la interpreten els músics... Això és el que fa un director...- comenta l'home savi a la seva estimada enmig d'uns compassos pianíssims de La gazza ladra que permet que el detall cultural el sentim tots.
Comença el Caprici espanyol de Rimski mentre la xinesa profereix una disquisició al seu estimat sobre la música de Schumann en un anglès perfecte que tampoc no li sembla entusiasmar massa al seu estimat. Tot està calculat i perfectament relacionat: amb Rimski s'adiu Schumann si, evidentment, hem fet créixer la nostra cultura endevinant per fi per a què serveix un director d'orquestra. Perquè la cuca s'ho havia preguntat tota la vida i fins avui no ho havia sabut.
Amb Ginastera m'allunyo de la parella que contenia la xinesa que no feia més que xerrar. A l'home savi ja no el sentia. Potser havia convençut la seva estimada i eren enmig de jocs lúdics i nocturns més interessants i de no menys vàlua cultural.
Amb Borodin tancaven el concert i en girar-me veig la xinesa que recolza el seu cap en el coll del mascle que havia conegut. Encara em donen un respir amb una sardana simfònica de mestre Toldrà, fora de programa, Camperola, quina melodia més bonica!
I Brahms, la Dansa hongaresa núm. 5 que era al programa d'ahir però no al d'avui. Ah! Fluixa, molt fluixa, potser és el pitjor que ens donen a sentir. La gent l'havia començada a acompanyar amb palmes, com la "Marxa Rudeski" de l'home que buscava una nit de marxa deixant entreveure la seva cultura.
Xineses que parlen de Schumann quan se sent Rimski encara tenen més cultura que el senyor català que ens ensenya què fa un director d'orquestra i que la cultura està en haver escoltat la Marxa Rudeski. La xinesa acaba amb el cap en el coll del seu nou estimat; el català potser s'ha endut a un altre indret a la seva estimada abans d'acabar el concert.
No sé, senyora Rigau, potser té raó; potser és bo que la gent d'aquest país acabi amb aquest grau d'incultura; al capdavall s'ho passen bé; no com la marràntica història xinesa. I és que, senyora Rigau, ja ho està aconseguint de fer un poble ben estúpid, ruc i inútil; però que criï - potser millor res de condons- així tindrem més inútils.
Visca la Mercè! La cuca ha escoltat música i se sent feliç. (És ben estranya aquesta cuca).
dimecres, 24 de setembre de 2014
dilluns, 15 de setembre de 2014
La cuca treballa
i cada cop que se'n va a treballar veu algú que vol representar Godot a escena. I la cuca se'n farta de tanta falsedat, prepotència, hipocresia... Hi ha dies que a la cuca li entren ganes de dir-los la veritat sobre Godot. I calla, sempre calla.
diumenge, 14 de setembre de 2014
La cuca viu... l'11 de Setembre
Amb majúscula... sí senyor! Setembre amb majúscula, perquè cal i perquè 11 també va amb majúscula, sobretot el d'aquest 2014.
Ja des del 10 de setembre, a la vigília, quan no ens deixaven entrar al Fossar perquè hi havia les particularitats (ai! les personalitats! Vull dir, les autoritats). D'acord que ja havia fet merder preguntant en arribar que per què no deixaven entrar al poble si el Fossar era del poble i que ells se n'anessin al Parlament o al Palau que ja en tenen de llocs per fer-se veure, però el més interessant és quan després d'haver acabat de cantar Els Segadors i al Fossar encara continuaven, un de nosaltres va dir:
- És que sempre el poble els ha d'anar al davant...
Quin 11 de Setembre! Quin 300 aniversari! Quin poble més eixerit! Que no falti mai a la seva paraula i al seu desig. Perquè a la cuca aquests dies li han caigut moltes llàgrimes d'emoció i encara es pregunta si serà veritat que després d'aquest 11 de Setembre ja podrem guardar les estelades a l'armari per treure la senyera.
Ja des del 10 de setembre, a la vigília, quan no ens deixaven entrar al Fossar perquè hi havia les particularitats (ai! les personalitats! Vull dir, les autoritats). D'acord que ja havia fet merder preguntant en arribar que per què no deixaven entrar al poble si el Fossar era del poble i que ells se n'anessin al Parlament o al Palau que ja en tenen de llocs per fer-se veure, però el més interessant és quan després d'haver acabat de cantar Els Segadors i al Fossar encara continuaven, un de nosaltres va dir:
- És que sempre el poble els ha d'anar al davant...
Quin 11 de Setembre! Quin 300 aniversari! Quin poble més eixerit! Que no falti mai a la seva paraula i al seu desig. Perquè a la cuca aquests dies li han caigut moltes llàgrimes d'emoció i encara es pregunta si serà veritat que després d'aquest 11 de Setembre ja podrem guardar les estelades a l'armari per treure la senyera.
dijous, 11 de setembre de 2014
dimecres, 10 de setembre de 2014
Al Fossar de les Moreres... A 300 anys
Al fossar de les moreres |
no s'hi enterra cap traïdor; |
fins perdent nostres banderes |
serà l'urna de l'honor. |
Així mestre Jordi, un dia |
cavant, deia en lo fossar, |
quan Barcelona sentia |
que l'anaven a esfondrar. |
La batien bronze i ferro |
dels canons de Felip Quint. |
Ell los mata i jo els enterro - |
lo fosser deia, enfondint. |
Quin vellet lo fosser Jordi! |
Jo l'havia conegut; |
no hi ha pas qui se'n recordi |
que no el plori condolgut. |
Havia passat la vida |
mirant la mort fit a fit, |
i era una ànima entendrida; |
no l'havia això endurit. |
Era vell: mes ningú ho veia |
veient-lo al fossar, cavant; |
aquell pit que tot és teia |
quan és sec no aguanta tant. |
Son dol no el feia commoure, |
i, l'aliè, el veia patint; |
era un cor dur com un roure |
que sentia com un nin. |
Sempre al fossar anava |
a cavar amb un nét seu; |
si ell lo seu magall portava, |
- Jo - el nin deia - porto el meu! - |
I cavant ambdós alhora, |
i fent fosses al fossar, |
sempre dels morts a la vora |
se'ls sentia mormolar: |
- Al fossar de les moreres |
no s'hi enterra cap traïdor; |
fins perdent nostres banderes |
serà l'urna de l'honor. |
Molts jorns feia que, sitiada |
la ciutat pels de Verwick, |
amb l'ànima trasbalsada |
lo vell cavava amb fatic. |
Los fossars de Barcelona |
s'omplien de gom a gom. |
Pel tros d'or d'una corona |
si se'n gastava de plom! |
Mestre Jordi, que això veia, |
cavant deia en al seu nét: |
- Felip Quint que tan se'n reia |
vet aquí què n'haurà tret: |
rius de sang i un munt de ruïnes |
per pujar al trono reial. |
Ni essent d'or i pedres fines, |
val res un ceptre que tant val? |
I així dient, lo vell plorava, |
i ofegava amb lo seu plor |
una pena que el matava |
i li trossejava el cor. |
Tenia un fill, que era pare |
d'aquell nin que li era nét, |
i li enrogia la cara |
la vergonya d'un secret. |
Que aquell fill... taca afrentosa! |
no tenint la pàtria en res, |
va abandonar fill i esposa |
i va vendre's al francès. |
Compteu, doncs, si del vell Jordi |
no fóra amargant lo plor; |
no hi ha pas qui se'n recordi |
que no el planyi amb tot lo cor. |
Ell tan lleial a Catalunya, |
i el seu fill tan criminal...! |
Qui, si té bon cor allunya |
aquest pensament mortal? |
Per ço el pobre vell plorava |
com si cavés lo clot seu, |
i tot cavant, mormolava: |
- Si sigués... no ho voldrà Déu! |
Al fossar de les moreres |
no s'hi enterra cap traïdor; |
fins perdent nostres banderes |
serà l'urna de l'honor. |
Cava el pobre vell la terra |
amb l'ajuda del seu nét. |
Fa ja avui tres jorns que enterra; |
tants de morts li duu la guerra |
que són pocs los clots que ha fet. |
De trenc d'alba a la vesprada, |
de la nit al dematí, |
los morts li van com riuada |
i ell obre pas amb l'aixada |
a aquell riu que no té fi. |
- Bé en tenim, fill meu, de feina! |
- Oh, mon avi, aqueixa rai! |
Mentre no torni a la beina |
l'arma del soldat, nostra eina |
no espereu que pari mai. |
- Mes, al fossar - respon l'avi - |
no hi hem d'enterrar ningú |
que a la pàtria faci agravi. |
Que cap traïdor se n'abali! |
Si jo em moro, pensa-hi tu. |
Conec bé de quina banda |
són los morts que van venint |
al fossar a esperar tanda. |
No en vull cap dels que comanda |
lo botxí de Felip Quint, |
Ja hi ha un clot fet per aqueixos |
fora el marge del fossar; |
traïdors amb traïdors mateixos. |
Així els vils tindran esqueixos |
per plantar i replantar. |
I, així dient, lo nét i l'avi |
anaven clots enfondint, |
mentre obrint tot just lo llavi, |
com si dir-ho fos agravi, |
seguien, baix, repetint: |
- Al fossar de les moreres |
no s'hi enterra cap traïdor, |
fins perdent nostres banderes |
serà l'urna de l'honor. |
Ai, pobreta Barcelona, |
Felip Quint l'assalt et dóna |
i t'ofega amb sa corona |
apressant ton fi mortal. |
Mes tots fills per ço no afluixen |
i combaten sempre forts, |
i en los murs que, caient cruixen, |
entre rius de sang que els ruixen |
s'alcen altres murs de morts. |
I a rengleres, a rengleres |
los van portant a enterrar |
al fossar de les moreres |
entre fum i polsegueres |
i un retrò que fa esglaiar. |
Barrejats en un munt cauen |
los d'un i d'altre cantó, |
i encara quan morts ja jauen |
sembla que en combatre es plauen |
lo lleial amb lo traïdor! |
De sobte, l'avi es fa enrera |
en mirar un mort que han dut, |
i el nin, en veure qui era, |
tant és el que s'esparvera, |
que, de l'esglai, resta mut; |
contemplant-se'l, nét i avi |
s'estan al mig del fossar |
sens obrir per res lo llavi; |
a tots dos los sembla agravi |
lo mot que han de pronunciar. |
I mentrestant, allà, al lluny, |
encara la canonada, |
fent núvols de fum, retruny |
i el vell veu l'eina mullada |
de sang de son fill, al puny. |
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança |
pels ulls la ira del cor seu - |
Mira'l, Déu n'ha pres venjança |
Duu el vestit de l'host de França... |
i és lo teu pare, fill meu! |
I el vell, que el magall empunya, |
diu tot d'una al nin que plora: |
- Lo seu crim dels bons l'allunya, |
fou traïdor a Catalunya. |
- A on l'enterrem? - A fora. |
Al fossar de les moreres |
no s'hi enterra cap traïdor; |
fins perdent nostres banderes |
serà l'urna de l'honor.
Frederic Soler. "Serafí Pitarra"
|
dimarts, 9 de setembre de 2014
La cuca ha de rectificar-los
El seu mateix cap, director, secretari, conseller, president... vol sortir a fer de Godot a Tot esperant Godot.
dilluns, 8 de setembre de 2014
La cuca poruga
Al Gènesi, llibre de la bíblia, s'esdevé l'explicació del mite de l'increat a través del permís de la llibertat per a la humanitat. Déu, diu la bíblia, va permetre que la humanitat fos lliure.
I ara hi ha gent que li diu a la humanitat catalana que no pot ser lliure, com fa tres-cents anys tampoc no va poder ser-ho i es va haver de sotmetre. Diu que hi ha unes coses, que han creat ells i d'altres, que es diuen lleis, que no els permeten de ser lliures.
Resulta que hi ha gent que no permet el que Déu va permetre.
Es pensen que són més que Déu.
I de prepotents el món n'és ple.
I la cuca té por perquè no sap com acabarà això.
I això és d'una imbecil·litat total i absoluta.
Com alguns prepotents.
Els prepotents són el no-res per a la cuca.
El cor i el sentiment i la raó són més que els prepotents.
Al fons, hi ha la llibertat.
I ara hi ha gent que li diu a la humanitat catalana que no pot ser lliure, com fa tres-cents anys tampoc no va poder ser-ho i es va haver de sotmetre. Diu que hi ha unes coses, que han creat ells i d'altres, que es diuen lleis, que no els permeten de ser lliures.
Resulta que hi ha gent que no permet el que Déu va permetre.
Es pensen que són més que Déu.
I de prepotents el món n'és ple.
I la cuca té por perquè no sap com acabarà això.
I això és d'una imbecil·litat total i absoluta.
Com alguns prepotents.
Els prepotents són el no-res per a la cuca.
El cor i el sentiment i la raó són més que els prepotents.
Al fons, hi ha la llibertat.
diumenge, 7 de setembre de 2014
On eres..., cuca?
Han passat uns dies i la cuca, sembla, que s'havia amagat, però no, no ha estat així. La cuca ha estat enfeinada amb d'altres assumptes i ha abandonat el seu lloc d'escriptura habitual.
Avui, de fet, s'hi anava a posar però no tenia moltes ganes, però alguna cosa hi havia d'escriure i es deia que tampoc no estava obligada; de fet, la llibertat consisteix precisament en això: no estar obligada a res, fer sempre allò que dicti la consciència sempre i quan no es faci mal a ningú més -vull dir que sempre es pot córrer el risc de fer-se mal a un mateix.
El cas és, deia, que estava a punt d'escriure quan de sobte un ruixat de tristesa ha amarat el cor de la cuca. La cuca s'ha sabut viva i ha recordat allò de com d'important és saber-se trista per poder saber què és l'alegria i s'ha sentit lleugera, encara que ha notat aquell deix de salabror als ulls.
I ha decidit anar-se'n a dormir; "bona nit", diria, educadament.
I l'amic XeXu, encara, li respondria sàviament:
-I tapa't.
Avui, de fet, s'hi anava a posar però no tenia moltes ganes, però alguna cosa hi havia d'escriure i es deia que tampoc no estava obligada; de fet, la llibertat consisteix precisament en això: no estar obligada a res, fer sempre allò que dicti la consciència sempre i quan no es faci mal a ningú més -vull dir que sempre es pot córrer el risc de fer-se mal a un mateix.
El cas és, deia, que estava a punt d'escriure quan de sobte un ruixat de tristesa ha amarat el cor de la cuca. La cuca s'ha sabut viva i ha recordat allò de com d'important és saber-se trista per poder saber què és l'alegria i s'ha sentit lleugera, encara que ha notat aquell deix de salabror als ulls.
I ha decidit anar-se'n a dormir; "bona nit", diria, educadament.
I l'amic XeXu, encara, li respondria sàviament:
-I tapa't.
dimecres, 3 de setembre de 2014
La cuca viu... el tres
I arriba el dos
i mossèn Pujol
toca el dos
fins el vint-i-dos
si Déu vol.
- Digueu-me.
- Digueu-li.
-Mossèn Pujol
no és el dos
és el tres
i en un tres
i no res
la camerata no vol
ni el tres per dos
ni cada dos per tres.
Vint-i-dos,
heu vist?
quina barra!
Ja ho diu Montoro
que està fet un toro:
- Devuelva ese oro
y se lo cante el coro.
Es veu que el "coro"
del toro del Montoro
és hisenda
que a mi no m'ha tronat
el que li havia deixat.
I els 16 mil milions
de Catalunya
quan ens els tronarà?
senyor Montoro,
el de l'oro.
Molt parlar
mossèn Pujol,
ja som a dia tres
i no res.
En un tres i no res
tot allò de diners
serà no res.
Mireu en Fabra,
o la casa reial
que està com mai,
deixeu passar el temps
oblideu el tres
i anem al no res.
i mossèn Pujol
toca el dos
fins el vint-i-dos
si Déu vol.
- Digueu-me.
- Digueu-li.
-Mossèn Pujol
no és el dos
és el tres
i en un tres
i no res
la camerata no vol
ni el tres per dos
ni cada dos per tres.
Vint-i-dos,
heu vist?
quina barra!
Ja ho diu Montoro
que està fet un toro:
- Devuelva ese oro
y se lo cante el coro.
Es veu que el "coro"
del toro del Montoro
és hisenda
que a mi no m'ha tronat
el que li havia deixat.
I els 16 mil milions
de Catalunya
quan ens els tronarà?
senyor Montoro,
el de l'oro.
Molt parlar
mossèn Pujol,
ja som a dia tres
i no res.
En un tres i no res
tot allò de diners
serà no res.
Mireu en Fabra,
o la casa reial
que està com mai,
deixeu passar el temps
oblideu el tres
i anem al no res.
dimarts, 2 de setembre de 2014
La cuca viu... l'uh de setembre
Quan el començament del dia li va fer "Uuuuuh!" la cuca prengué la determinació de no espantar-se i sortir de l'amagatall on havia viscut durant tres dies. Mentre la cuca es pentinava pensava que, efectivament, que el treball dignifiqui és una d'aquelles mentides amb més solera penjada dels camps de concentració més terrorífics de la història de la humanitat.
Efectivament: mals de lumbars, de columnes, nervis, estrès, perillositat física i mental... tot un seguit de realitats que van minvant la nostra vida i la nostra qualitat de vida mentre alguns i algunes, immersos i immerses en aquestes mateixes mentides que diuen vetllar per la nostra salut ens diguin que això és dolent i allò més...
Quan diran la veritat?... Que és realment el treball el que minva la salut i la vida de la humanitat; que no hi ha res més dolent per a la salut que el treballar.
Però no, vinga!... Tothom a callar!
Efectivament: mals de lumbars, de columnes, nervis, estrès, perillositat física i mental... tot un seguit de realitats que van minvant la nostra vida i la nostra qualitat de vida mentre alguns i algunes, immersos i immerses en aquestes mateixes mentides que diuen vetllar per la nostra salut ens diguin que això és dolent i allò més...
Quan diran la veritat?... Que és realment el treball el que minva la salut i la vida de la humanitat; que no hi ha res més dolent per a la salut que el treballar.
Però no, vinga!... Tothom a callar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)