dijous, 28 d’agost del 2014

La cuca viu...

S'entafora pel forat de la vida i albira les notes de color que es mostren. La vida ha pres una dimensió bella, estranya, per allò que té de paradoxal entre la bellesa i la crueltat amb què es mostra de vegades. La cuca s'ha dit que no s'hi valen els ressentiments i se sent feliç.
Només té por al futur. La cuca sap que en el futur hi ha la mort i que els humans només fan que repetir: "a l'estiu tota cuca viu", i que l'estiu s'acaba. I que l'estiu s'acaba... Hom ja ho va repetir ahir. I hom també va dir que s'atansava l'uh de setembre, i que també fa por. I la cuca nota com els conglomerats de les pors fan por i destrueixen l'esperança. No, no... La borratxera d'ahir va ser una mala passa: una gota de més.
La cuca no s'emborratxa, la cuca viu.
I la cuca ha decidit enamorar-se, sortir enfora per sentir les notes de color amb l'oïda i la vista i recrear-se; sí, tornar-se a crear. Si cada dia es torna a crear, la dimensió de la vida no només serà magnífica, serà nova a cada moment.
La cuca ha pensat per un moment que si ho hagués fet abans... Però és que ningú no li havia ensenyat a viure; només li havien ensenyat la por.

dimecres, 27 d’agost del 2014

Corre, corre...

Aquest post és una tragèdia.

-Qui guanyarà? La cuca o l'estiu? Passarà la cuca o passarà l'estiu? Si a l'estiu tota cuca viu ja s'atansa el moment de l'enterrament.
-No! La tardor entra tardana i encara ens queda una mica de temps.
-Ja però en el meu lloc de treball em reclamaran un  UH! de setembre i això sí que és una tragèdia. S'haurà acabat l'estiu.
-I la cuca?
-La cuca? La cuca ja va borratxa...
No, no patiu... La farem viure entre posts... Si voleu, és clar.

dilluns, 25 d’agost del 2014

Trajecte

Els carrers angoixosos de la solitud duen a la mort. De fet, tots els carrers duen al mateix indret, però no hi ha via més tràgica que aquella que s'emprèn pel carrer de la solitud.
De fet, potser, més tràgica que la mateixa mort és la solitud.

diumenge, 24 d’agost del 2014

Triar és dur

Deien que Triadú arran de la seva Antologia va haver-se de sentir allò de: "En Triadú tria dur". Jaume Vallcorba ens ha deixat. I ha deixat de triar. No sempre es tria a gust de tothom, però hi ha un aspecte que a Catalunya, si en realitat volem que vagi creixent, potser ens hauríem de posar al cap: de vegades cal fer sacrificis.
Vull dir sacrificis per donar a conèixer algú i tenir un catàleg més que interessant. A veure, posem el màxim d'objectivitat en les nostres afirmacions (no tota, no sempre és possible, tot i que potser demanaré el màxim de la nostra objectivitat): si a mi em demanessin una editorial del segle XX a Catalunya prendré posició, evidentment, pels Llibres del Mall -ben editats, amb una aposta per joves promeses o no, amb una intenció de donar a conèixer autors catalans a fora (Espriu a Espanya, per exemple)...- que tenien tota una sèrie de característiques de les quals hi havia un poble que se'n podia enorgullir.
I si va haver problemes de diners o no sé què... Tampoc ningú no ho sap, o gairebé ningú.
Vallcorba se la va jugar, però no gaire. Sabia per on anava o amb qui jugar-se-la i com fer-ho per fer-ne propaganda (màrqueting, diríem). En va oblidar molts, moltíssims...
No se la va jugar. La seva edició de Foix passarà a una història anecdòtica. Fins i tot d'aquest autor ens serà el referent la d'edicions 62, perquè la seva edició, les seves edicions, van ser molt cares.

¿Per què no ens la juguem pel nostre poble?

dijous, 21 d’agost del 2014

Record

La mare sempre em deia:
- En qualsevulla cantonada pots trobar una gran sorpresa...
Cada dia a cada cantonada l'espero.
- Gràcies mare.

dimecres, 20 d’agost del 2014

Conceptes

- Teniu alguna cosa per la diarrea?
- Descomposició.
- Sí, per a conceptes descompostos... però que molt descompostos...
- Sí. Fortasec.
- Millor que sigui Extrafortasec.
- Tan malament?
- I doneu-me també quelcom que no traspassi...
- Que no traspassi? De què parlem?
- Parlem d'anar secs, com em dèieu abans.
- Extrasecs.
- Sigui, doncs.

L'estiu ja les té aquestes coses, sempre ens extralimitem o apaguem massa bastament la calor estomacal amb alguna beguda massa freda que provoca alguna reacció massa desagradable, però que molt massa desagradable.
La flora intestinal que l'hem morta l'hem d'anar recomponent i enlloc d'estiu sembla més una primavera: tot l'estómac ple de flors.
I és que ja se sap, hi ha coses que no poden canviar i : a l'estiu, tota cuca viu...

dimarts, 19 d’agost del 2014

Agost

Agafo la samarreta vermella, tot i que és una mica cridanera per al mes d'agost. Quan s'atansa al meu cap i passa per les meves narius sento l'olor de sang i miro la podridura de cossos estesos en ple agost a la terra que els infantaren, destrossats, començant a ser una podridura, desfigurats a la vora de les altres figures. Cossos amputats, ferits, afamats... No m'importen si són cristians o musulmans o jueus... són humans, o abans eren humans. Quin humà pot fer això a un altre humà? Israel, Estats Units, Palestina, Irak...
La calor de l'agost atansa el tuf de la podridura humana a tots els humans, quilòmetres enllà no existeix la distància. La distància humana entre un ésser i un altre és la mateixa que la que ara sento... quan ja m'he cenyit la samarreta.
I ara hauré d'anar tot el dia amb aquesta condició d'humà.
Demà em tenyiré la samarreta.

dilluns, 18 d’agost del 2014

Catarsi

Hi ha dies que la mandra apareix pel costat de llevant i es fa feixuga als ossos fins que una empenta muscular acaba cridant a la vida. Tot marxa gairebé de manera perfecta, el sabó i l'aigua tebiota -aquesta només aquests dies d'estiu-, fins que el cafè, que s'està acabant i només permet embrutir l'aigua, torna a augurar un dia mediocre: tot acaba sent un exercici de supervivència fins que els ulls quedin ben oberts per mirar i mirar què de nou ha preparat el món avui.
Em direu: - I què?
Sí, perdoneu-me, després m'he decidit a escriure el post per si em servia de teràpia abans d'emprendre el nou dia. Potser si sobrevisc, quan la mandra se'n vagi pel costat de ponent, us escriuré per dir-vos com ha acabat la cosa.

diumenge, 17 d’agost del 2014

De marietes



-Xssss...
-Ep!...
-Què?
-Uf!
-Saps?
-Dis!
-Tinc...
-Què?
-Punts!
-Ah!
-Sóc
-Què?
-Reu.
- I
què
has
fet?
-No
sé...
Mai
no
sé.

(Si a la natura la veus pintar, hi ha alguna cosa que no és clara ni natural.
En aquest país, des de fa un temps quan se cita la gent a declarar ningú no sap, ni ningú no sabrà.
El més fotut és que el que fan els quatre de dalt s'encomana a la natura; per tant, les dimensions de les faltes dels de dalt no són pas petites; i algú no fa bé si es ressent l'univers. No, no dubto de la bondat, de l'honradesa i de la humanitat de les marietes).

Participació als relats de la Carme, fotografia d'en Xavier

Sobre poesia i poetes (II)

Llavors és bo opinar que són bons els poemes que no s'entenen i així alguns es podran trencar el cap in saecula saeculorum per esbrinar què volen dir.
I es podran crear teories per destruir-les.
***
Heus ací una estupidesa.
És clar que llavors la poesia no serveix per a res.

dissabte, 16 d’agost del 2014

Sobre poesia i poetes (I)

Hi ha molts poemes que no s'entenen...
Potser no volen dir res: és el problema dels poetes.
El problema social sorgeix quan crítics i professors diuen que són bons.

divendres, 15 d’agost del 2014

Pau Alabajos i Andrés Estellés

Pau Alabajos és un cantautor del País Valencià, amb tot un seguit de treballs molt interessants. De fet, crec que va començar a fer-se el nom a partir del seu treball Una amable, una trista, una petita pàtria (2011) on té una cançó tan interessant com "Zàping" amb què obre el disc:


En els diaris res de nou,
tot són històries per a no dormir.
La guerra esclata lluny d’ací
i mai no els esguita la sang
ni als periodistes ni als botxins.


La terra és plana perquè ho diu
l’informatiu de Canal9:
la pluja ocupa els titulars,
Camps inaugura un hospital,
successos, falles i futbol.



La mordassa quotidiana,
Les tisores de la Inquisició.
La mentida és moneda de canvi
en el regne de l’ambigüitat.
Estem farts d’observar
sempre el mateix angle
de la realitat.



L’apocal·lipsi ja ha arribat
a les pantalles de mig món,
via satèl·lit assistim
al nostre fatídic destí,
acomodats en el sofà.



El pa i el circ assegurats
per a un país anestesiat,
que ni tan sols mostra les dents
quan alguns membres del govern
són acusats de corrupció.


No sé què faríem sense aquests artistes que, encara, com en l'època modernista, volen treure el poble del món dels adormits. I encara ens resistim.
Pau Alabajos va publicar el 2013 un nou disc que es titula Pau Alabajos DIU Mural del País Valencià de Vicent Andrés Estellés. Una llàstima que, potser, hagi passat sense pena ni glòria. A Catalunya no es pot trobar i me'l van haver de portar de València -no hi ha res com tenir bones i grans amistats. Un llibre en format CD que conté tots els poemes que recita Pau Alabajos, un total de quinze, amb un acompanyament de música, normalment de l'anomenada clàssica. No m'interessa que es pugui trobar al youtube: l'edició del treball en llibre i en CD no té comparació.
Una altra bona obra del cantautor. No dubtaria a dir que té la referència del magnífic i enyorat -per alguns- Ovidi Montllor. Veu greu i potent per posar èmfasi en els versos estellesians. Tot i això, encara hauria alguns aspectes a millorar, però sense cap mena de dubte que es tracta d'un magnífic treball.


La tria dels poemes del magne Mural de Vicent Andrés Estellés ja encén la curiositat, però apagada la curiositat queda aquell regust de felicitat d'haver escoltat una obra interessant i aquell regust de buit de qui n'espera més.


dijous, 14 d’agost del 2014

La cuca viu

La cuca riu
al niu
on diu
que viu,
xiu-xiu.

Toca-li el piu
al riu
on diu
que viu,
xiu-xiu.

La cuca diu
si viu
al niu
o al riu,
xiu-xiu.

(Tronada seriosa:)

La cuca està malalta
¿què tindrà la cuca
si no pren cafè sinó malta
i sembla molt sana?

Tot massa existencial,
tot massa desartre
per un indret pollós,
per un indret desastre.

(Tronem-hi:)

La cuca riu
a la viu-viu
si es toca el piu
vora el riu,
xiu-xiu.

- Ciu-, diu al niu
mentre la cuca riu
- Toca'm el piu-,
i xiu-xiu.

La cuca riu
al niu
on sí
que hi viu,
a l'estiu.

dimecres, 13 d’agost del 2014

Anàlisi

"La cuca" és un sintagma nominal constituït per un determinant article i un nom o, altrament anomenat, substantiu. "Viu" no és, no, un sintagma adjectival... no; es tracta d'un verb en una tercera persona del singular del present d'indicatiu. I el verb és una acció; en aquest cas és l'acció que fa la cuca; més ben dit, un estat, perquè "viu" representa un estat: si és en català, és l'estat català.
Per tant, benvinguts i benvingudes al lloc dels vius i de les vives. Això és a l'estiu.
Un 13 d'agost del dos mil 14, la cuca viu.
Per molts anys!