dimecres, 24 de setembre del 2014

La cuca se sent feliç

La cuca demana mercè perquè no ha tingut ganes d'obrir l'ordinador. És petita i l'ordinador massa gran. Però avui la cuca ha recordat la Mercè.
Avui s'ha esmunyit al concert de l'OBC a l'avinguda de la Catedral de Barcelona. La cuca s'ha anat fent lloc entre les últimes fileres, allí on se sent millor: allí on hi ha la taula de so. Avui, vigília de la Mercè, hi havia tres peces menys que ahir; el d'ahir durava més: devia ser més important, perquè devia ser el de la vigília de la vigília. Sapigueu, doncs, a partir d'ara, que és més important la vigília de la vigília que la vigília mateixa.
I la cuca ha sentit un senyor que li deia a la seva estimada, suposa que de feia pocs dies -l'estimada-, perquè ho feia en to fatxenda:
-Aquest sí que és el director... No saben qui és el director - el públic havia aplaudit al primer violí-... Haha... Encara dirigirà assegut, jo no he vist mai dirigir assegut (el comentari venia perquè el director s'havia acotxat a deixar-se els estris preparats)... Sí... No has sentit mai... (ara que es començava a fer el silenci ja podíem sentir-ho més clarament tots els que érem en un radi força interessant) la Marxa Rudeski? Em sembla que es diu (l'energumen té el detall d'afegir)...
Comença el concert i sento l'anglès al meu darrere de boca d'una xinesa que li parla a un possible indígena barceloní, i vinga xerrar enmig de la música de Rossini...
- Sí, el director només va llegint la música i quan l'ha llegit la interpreten els músics... Això és el que fa un director...- comenta l'home savi a la seva estimada enmig d'uns compassos pianíssims de La gazza ladra que permet que el detall cultural el sentim tots.
Comença el Caprici espanyol de Rimski mentre la xinesa profereix una disquisició al seu estimat sobre la música de Schumann en un anglès perfecte que tampoc no li sembla entusiasmar massa al seu estimat. Tot està calculat i perfectament relacionat: amb Rimski s'adiu Schumann si, evidentment, hem fet créixer la nostra cultura endevinant per fi per a què serveix un director d'orquestra. Perquè la cuca s'ho havia preguntat tota la vida i fins avui no ho havia sabut.
Amb Ginastera m'allunyo de la parella que contenia la xinesa que no feia més que xerrar. A l'home savi ja no el sentia. Potser havia convençut la seva estimada i eren enmig de jocs lúdics i nocturns més interessants i de no menys vàlua cultural.
Amb Borodin tancaven el concert i en girar-me veig la xinesa que recolza el seu cap en el coll del mascle que havia conegut. Encara em donen un respir amb una sardana simfònica de mestre Toldrà, fora de programa, Camperola, quina melodia més bonica!
I Brahms, la Dansa hongaresa núm. 5 que era al programa d'ahir però no al d'avui. Ah! Fluixa, molt fluixa, potser és el pitjor que ens donen a sentir. La gent l'havia començada a acompanyar amb palmes, com la "Marxa Rudeski" de l'home que buscava una nit de marxa deixant entreveure la seva cultura.
Xineses que parlen de Schumann quan se sent Rimski encara tenen més cultura que el senyor català que ens ensenya què fa un director d'orquestra i que la cultura està en haver escoltat la Marxa Rudeski. La xinesa acaba amb el cap en el coll del seu nou estimat; el català potser s'ha endut a un altre indret a la seva estimada abans d'acabar el concert.
No sé, senyora Rigau, potser té raó; potser és bo que la gent d'aquest país acabi amb aquest grau d'incultura; al capdavall s'ho passen bé; no com la marràntica història xinesa. I és que, senyora Rigau, ja ho està aconseguint de fer un poble ben estúpid, ruc i inútil; però que criï - potser millor res de condons- així tindrem més inútils.
Visca la Mercè! La cuca ha escoltat música i se sent feliç. (És ben estranya aquesta cuca).

dilluns, 15 de setembre del 2014

La cuca treballa

i cada cop que se'n va a treballar veu algú que vol representar Godot a escena. I la cuca se'n farta de tanta falsedat, prepotència, hipocresia... Hi ha dies que a la cuca li entren ganes de dir-los la veritat sobre Godot. I calla, sempre calla.

diumenge, 14 de setembre del 2014

La cuca viu... l'11 de Setembre

Amb majúscula... sí senyor! Setembre amb majúscula, perquè cal i perquè 11 també va amb majúscula, sobretot el d'aquest 2014.
Ja des del 10 de setembre, a la vigília, quan no ens deixaven entrar al Fossar perquè hi havia les particularitats (ai! les personalitats! Vull dir, les autoritats). D'acord que ja havia fet merder preguntant en arribar que per què no deixaven entrar al poble si el Fossar era del poble i que ells se n'anessin al Parlament o al Palau que ja en tenen de llocs per fer-se veure, però el més interessant és quan després d'haver acabat de cantar Els Segadors i al Fossar encara continuaven, un de nosaltres va dir:
- És que sempre el poble els ha d'anar al davant...
Quin 11 de Setembre! Quin 300 aniversari! Quin poble més eixerit! Que no falti mai a la seva paraula i al seu desig. Perquè a la cuca aquests dies li han caigut moltes llàgrimes d'emoció i encara es pregunta si serà veritat que després d'aquest 11 de Setembre ja podrem guardar les estelades a l'armari per treure la senyera.

dimecres, 10 de setembre del 2014

Al Fossar de les Moreres... A 300 anys

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.


Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.


Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.


Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!


Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?


I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.


Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.


Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.


- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.


Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.


I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.


I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!


De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.


I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!


I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Frederic Soler. "Serafí Pitarra"

dimarts, 9 de setembre del 2014

La cuca ha de rectificar-los

El seu mateix cap, director, secretari, conseller, president... vol sortir a fer de Godot a Tot esperant Godot.

dilluns, 8 de setembre del 2014

La cuca poruga

Al Gènesi, llibre de la bíblia, s'esdevé l'explicació del mite de l'increat a través del permís de la llibertat per a la humanitat. Déu, diu la bíblia, va permetre que la humanitat fos lliure.
I ara hi ha gent que li diu a la humanitat catalana que no pot ser lliure, com fa tres-cents anys tampoc no va poder ser-ho i es va haver de sotmetre. Diu que hi ha unes coses, que han creat ells i d'altres, que es diuen lleis, que no els permeten de ser lliures.
Resulta que hi ha gent que no permet el que Déu va permetre.
Es pensen que són més que Déu.
I de prepotents el món n'és ple.
I la cuca té por perquè no sap com acabarà això.
I això és d'una imbecil·litat total i absoluta.
Com alguns prepotents.
Els prepotents són el no-res per a la cuca.
El cor i el sentiment i la raó són més que els prepotents.
Al fons, hi ha la llibertat.

diumenge, 7 de setembre del 2014

On eres..., cuca?

Han passat uns dies i la cuca, sembla, que s'havia amagat, però no, no ha estat així. La cuca ha estat enfeinada amb d'altres assumptes i ha abandonat el seu lloc d'escriptura habitual.
Avui, de fet, s'hi anava a posar però no tenia moltes ganes, però alguna cosa hi havia d'escriure i es deia que tampoc no estava obligada; de fet, la llibertat consisteix precisament en això: no estar obligada a res, fer sempre allò que dicti la consciència sempre i quan no es faci mal a ningú més -vull dir que sempre es pot córrer el risc de fer-se mal a un mateix.
El cas és, deia, que estava a punt d'escriure quan de sobte un ruixat de tristesa ha amarat el cor de la cuca. La cuca s'ha sabut viva i ha recordat allò de com d'important és saber-se trista per poder saber què és l'alegria i s'ha sentit lleugera, encara que ha notat aquell deix de salabror als ulls.
I ha decidit anar-se'n a dormir; "bona nit", diria, educadament.
I l'amic XeXu, encara, li respondria sàviament:
-I tapa't.

dimecres, 3 de setembre del 2014

La cuca viu... el tres

I arriba el dos
i mossèn Pujol
toca el dos
fins el vint-i-dos
si Déu vol.
- Digueu-me.
- Digueu-li.

-Mossèn Pujol
no és el dos
és el tres
i en un tres
i no res
la camerata no vol
ni el tres per dos
ni cada dos per tres.
Vint-i-dos,
heu vist?
quina barra!
Ja ho diu Montoro
que està fet un toro:
- Devuelva ese oro
y se lo cante el coro.

Es veu que el "coro"
del toro del Montoro
és hisenda
que a mi no m'ha tronat
el que li havia deixat.
I els 16 mil milions
de Catalunya
quan ens els tronarà?
senyor Montoro,
el de l'oro.

Molt parlar
mossèn Pujol,
ja som a dia tres
i no res.
En un tres i no res
tot allò de diners
serà no res.

Mireu en Fabra,
o la casa reial
que està com mai,
deixeu passar el temps
oblideu el tres
i anem al no res.


dimarts, 2 de setembre del 2014

La cuca viu... l'uh de setembre

Quan el començament del dia li va fer "Uuuuuh!" la cuca prengué la determinació de no espantar-se i sortir de l'amagatall on havia viscut durant tres dies. Mentre la cuca es pentinava pensava que, efectivament, que el treball dignifiqui és una d'aquelles mentides amb més solera penjada dels camps de concentració més terrorífics de la història de la humanitat.
Efectivament: mals de lumbars, de columnes, nervis, estrès, perillositat física i mental... tot un seguit de realitats que van minvant la nostra vida i la nostra qualitat de vida mentre alguns i algunes, immersos i immerses en aquestes mateixes mentides que diuen vetllar per la nostra salut ens diguin que això és dolent i allò més...
Quan diran la veritat?... Que és realment el treball el que minva la salut i la vida de la humanitat; que no hi ha res més dolent per a la salut que el treballar.
Però no, vinga!... Tothom a callar!

dijous, 28 d’agost del 2014

La cuca viu...

S'entafora pel forat de la vida i albira les notes de color que es mostren. La vida ha pres una dimensió bella, estranya, per allò que té de paradoxal entre la bellesa i la crueltat amb què es mostra de vegades. La cuca s'ha dit que no s'hi valen els ressentiments i se sent feliç.
Només té por al futur. La cuca sap que en el futur hi ha la mort i que els humans només fan que repetir: "a l'estiu tota cuca viu", i que l'estiu s'acaba. I que l'estiu s'acaba... Hom ja ho va repetir ahir. I hom també va dir que s'atansava l'uh de setembre, i que també fa por. I la cuca nota com els conglomerats de les pors fan por i destrueixen l'esperança. No, no... La borratxera d'ahir va ser una mala passa: una gota de més.
La cuca no s'emborratxa, la cuca viu.
I la cuca ha decidit enamorar-se, sortir enfora per sentir les notes de color amb l'oïda i la vista i recrear-se; sí, tornar-se a crear. Si cada dia es torna a crear, la dimensió de la vida no només serà magnífica, serà nova a cada moment.
La cuca ha pensat per un moment que si ho hagués fet abans... Però és que ningú no li havia ensenyat a viure; només li havien ensenyat la por.

dimecres, 27 d’agost del 2014

Corre, corre...

Aquest post és una tragèdia.

-Qui guanyarà? La cuca o l'estiu? Passarà la cuca o passarà l'estiu? Si a l'estiu tota cuca viu ja s'atansa el moment de l'enterrament.
-No! La tardor entra tardana i encara ens queda una mica de temps.
-Ja però en el meu lloc de treball em reclamaran un  UH! de setembre i això sí que és una tragèdia. S'haurà acabat l'estiu.
-I la cuca?
-La cuca? La cuca ja va borratxa...
No, no patiu... La farem viure entre posts... Si voleu, és clar.

dilluns, 25 d’agost del 2014

Trajecte

Els carrers angoixosos de la solitud duen a la mort. De fet, tots els carrers duen al mateix indret, però no hi ha via més tràgica que aquella que s'emprèn pel carrer de la solitud.
De fet, potser, més tràgica que la mateixa mort és la solitud.

diumenge, 24 d’agost del 2014

Triar és dur

Deien que Triadú arran de la seva Antologia va haver-se de sentir allò de: "En Triadú tria dur". Jaume Vallcorba ens ha deixat. I ha deixat de triar. No sempre es tria a gust de tothom, però hi ha un aspecte que a Catalunya, si en realitat volem que vagi creixent, potser ens hauríem de posar al cap: de vegades cal fer sacrificis.
Vull dir sacrificis per donar a conèixer algú i tenir un catàleg més que interessant. A veure, posem el màxim d'objectivitat en les nostres afirmacions (no tota, no sempre és possible, tot i que potser demanaré el màxim de la nostra objectivitat): si a mi em demanessin una editorial del segle XX a Catalunya prendré posició, evidentment, pels Llibres del Mall -ben editats, amb una aposta per joves promeses o no, amb una intenció de donar a conèixer autors catalans a fora (Espriu a Espanya, per exemple)...- que tenien tota una sèrie de característiques de les quals hi havia un poble que se'n podia enorgullir.
I si va haver problemes de diners o no sé què... Tampoc ningú no ho sap, o gairebé ningú.
Vallcorba se la va jugar, però no gaire. Sabia per on anava o amb qui jugar-se-la i com fer-ho per fer-ne propaganda (màrqueting, diríem). En va oblidar molts, moltíssims...
No se la va jugar. La seva edició de Foix passarà a una història anecdòtica. Fins i tot d'aquest autor ens serà el referent la d'edicions 62, perquè la seva edició, les seves edicions, van ser molt cares.

¿Per què no ens la juguem pel nostre poble?

dijous, 21 d’agost del 2014

Record

La mare sempre em deia:
- En qualsevulla cantonada pots trobar una gran sorpresa...
Cada dia a cada cantonada l'espero.
- Gràcies mare.

dimecres, 20 d’agost del 2014

Conceptes

- Teniu alguna cosa per la diarrea?
- Descomposició.
- Sí, per a conceptes descompostos... però que molt descompostos...
- Sí. Fortasec.
- Millor que sigui Extrafortasec.
- Tan malament?
- I doneu-me també quelcom que no traspassi...
- Que no traspassi? De què parlem?
- Parlem d'anar secs, com em dèieu abans.
- Extrasecs.
- Sigui, doncs.

L'estiu ja les té aquestes coses, sempre ens extralimitem o apaguem massa bastament la calor estomacal amb alguna beguda massa freda que provoca alguna reacció massa desagradable, però que molt massa desagradable.
La flora intestinal que l'hem morta l'hem d'anar recomponent i enlloc d'estiu sembla més una primavera: tot l'estómac ple de flors.
I és que ja se sap, hi ha coses que no poden canviar i : a l'estiu, tota cuca viu...

dimarts, 19 d’agost del 2014

Agost

Agafo la samarreta vermella, tot i que és una mica cridanera per al mes d'agost. Quan s'atansa al meu cap i passa per les meves narius sento l'olor de sang i miro la podridura de cossos estesos en ple agost a la terra que els infantaren, destrossats, començant a ser una podridura, desfigurats a la vora de les altres figures. Cossos amputats, ferits, afamats... No m'importen si són cristians o musulmans o jueus... són humans, o abans eren humans. Quin humà pot fer això a un altre humà? Israel, Estats Units, Palestina, Irak...
La calor de l'agost atansa el tuf de la podridura humana a tots els humans, quilòmetres enllà no existeix la distància. La distància humana entre un ésser i un altre és la mateixa que la que ara sento... quan ja m'he cenyit la samarreta.
I ara hauré d'anar tot el dia amb aquesta condició d'humà.
Demà em tenyiré la samarreta.

dilluns, 18 d’agost del 2014

Catarsi

Hi ha dies que la mandra apareix pel costat de llevant i es fa feixuga als ossos fins que una empenta muscular acaba cridant a la vida. Tot marxa gairebé de manera perfecta, el sabó i l'aigua tebiota -aquesta només aquests dies d'estiu-, fins que el cafè, que s'està acabant i només permet embrutir l'aigua, torna a augurar un dia mediocre: tot acaba sent un exercici de supervivència fins que els ulls quedin ben oberts per mirar i mirar què de nou ha preparat el món avui.
Em direu: - I què?
Sí, perdoneu-me, després m'he decidit a escriure el post per si em servia de teràpia abans d'emprendre el nou dia. Potser si sobrevisc, quan la mandra se'n vagi pel costat de ponent, us escriuré per dir-vos com ha acabat la cosa.

diumenge, 17 d’agost del 2014

De marietes



-Xssss...
-Ep!...
-Què?
-Uf!
-Saps?
-Dis!
-Tinc...
-Què?
-Punts!
-Ah!
-Sóc
-Què?
-Reu.
- I
què
has
fet?
-No
sé...
Mai
no
sé.

(Si a la natura la veus pintar, hi ha alguna cosa que no és clara ni natural.
En aquest país, des de fa un temps quan se cita la gent a declarar ningú no sap, ni ningú no sabrà.
El més fotut és que el que fan els quatre de dalt s'encomana a la natura; per tant, les dimensions de les faltes dels de dalt no són pas petites; i algú no fa bé si es ressent l'univers. No, no dubto de la bondat, de l'honradesa i de la humanitat de les marietes).

Participació als relats de la Carme, fotografia d'en Xavier

Sobre poesia i poetes (II)

Llavors és bo opinar que són bons els poemes que no s'entenen i així alguns es podran trencar el cap in saecula saeculorum per esbrinar què volen dir.
I es podran crear teories per destruir-les.
***
Heus ací una estupidesa.
És clar que llavors la poesia no serveix per a res.

dissabte, 16 d’agost del 2014

Sobre poesia i poetes (I)

Hi ha molts poemes que no s'entenen...
Potser no volen dir res: és el problema dels poetes.
El problema social sorgeix quan crítics i professors diuen que són bons.

divendres, 15 d’agost del 2014

Pau Alabajos i Andrés Estellés

Pau Alabajos és un cantautor del País Valencià, amb tot un seguit de treballs molt interessants. De fet, crec que va començar a fer-se el nom a partir del seu treball Una amable, una trista, una petita pàtria (2011) on té una cançó tan interessant com "Zàping" amb què obre el disc:


En els diaris res de nou,
tot són històries per a no dormir.
La guerra esclata lluny d’ací
i mai no els esguita la sang
ni als periodistes ni als botxins.


La terra és plana perquè ho diu
l’informatiu de Canal9:
la pluja ocupa els titulars,
Camps inaugura un hospital,
successos, falles i futbol.



La mordassa quotidiana,
Les tisores de la Inquisició.
La mentida és moneda de canvi
en el regne de l’ambigüitat.
Estem farts d’observar
sempre el mateix angle
de la realitat.



L’apocal·lipsi ja ha arribat
a les pantalles de mig món,
via satèl·lit assistim
al nostre fatídic destí,
acomodats en el sofà.



El pa i el circ assegurats
per a un país anestesiat,
que ni tan sols mostra les dents
quan alguns membres del govern
són acusats de corrupció.


No sé què faríem sense aquests artistes que, encara, com en l'època modernista, volen treure el poble del món dels adormits. I encara ens resistim.
Pau Alabajos va publicar el 2013 un nou disc que es titula Pau Alabajos DIU Mural del País Valencià de Vicent Andrés Estellés. Una llàstima que, potser, hagi passat sense pena ni glòria. A Catalunya no es pot trobar i me'l van haver de portar de València -no hi ha res com tenir bones i grans amistats. Un llibre en format CD que conté tots els poemes que recita Pau Alabajos, un total de quinze, amb un acompanyament de música, normalment de l'anomenada clàssica. No m'interessa que es pugui trobar al youtube: l'edició del treball en llibre i en CD no té comparació.
Una altra bona obra del cantautor. No dubtaria a dir que té la referència del magnífic i enyorat -per alguns- Ovidi Montllor. Veu greu i potent per posar èmfasi en els versos estellesians. Tot i això, encara hauria alguns aspectes a millorar, però sense cap mena de dubte que es tracta d'un magnífic treball.


La tria dels poemes del magne Mural de Vicent Andrés Estellés ja encén la curiositat, però apagada la curiositat queda aquell regust de felicitat d'haver escoltat una obra interessant i aquell regust de buit de qui n'espera més.


dijous, 14 d’agost del 2014

La cuca viu

La cuca riu
al niu
on diu
que viu,
xiu-xiu.

Toca-li el piu
al riu
on diu
que viu,
xiu-xiu.

La cuca diu
si viu
al niu
o al riu,
xiu-xiu.

(Tronada seriosa:)

La cuca està malalta
¿què tindrà la cuca
si no pren cafè sinó malta
i sembla molt sana?

Tot massa existencial,
tot massa desartre
per un indret pollós,
per un indret desastre.

(Tronem-hi:)

La cuca riu
a la viu-viu
si es toca el piu
vora el riu,
xiu-xiu.

- Ciu-, diu al niu
mentre la cuca riu
- Toca'm el piu-,
i xiu-xiu.

La cuca riu
al niu
on sí
que hi viu,
a l'estiu.

dimecres, 13 d’agost del 2014

Anàlisi

"La cuca" és un sintagma nominal constituït per un determinant article i un nom o, altrament anomenat, substantiu. "Viu" no és, no, un sintagma adjectival... no; es tracta d'un verb en una tercera persona del singular del present d'indicatiu. I el verb és una acció; en aquest cas és l'acció que fa la cuca; més ben dit, un estat, perquè "viu" representa un estat: si és en català, és l'estat català.
Per tant, benvinguts i benvingudes al lloc dels vius i de les vives. Això és a l'estiu.
Un 13 d'agost del dos mil 14, la cuca viu.
Per molts anys!