Preguntes

Si encara sento por, si encara veig i sento injustícies, si encara no hi ha dret a la lliure expressió -sense fer mal a ningú-, si encara hi ha recriminacions, si encara no hi ha diàleg, si encara hi ha corrupció, si encara hi ha pobresa... ¿En què hem avançat? ¿Involucionem? ¿O simplement no evolucionem?

El món marginal

Efectivament, algú dedica molt de temps a escriure unes pàgines i busca una editorial que es complagui a donar-li una recompensa a allò que ha escrit que, a més, està molt ben escrit, és innovador, etc. etc. Posem que trobi aquesta editorial arriscada com a qui li toca la rifa. Ja hem vençut un obstacle, resulta que l'editor o editora no és un amic o una amiga sinó que realment fa una aposta per l'obra, el producte li satisfà i creu que pot tenir sortida. Algú publica el llibre.

Per què -em pregunto- només s'ha vençut un escull?... L'editorial no té distribuïdora; el distribueix ella mateixa segons les demandes (i el preu del llibre continua sent com si tingués distribuïdora). L'editorial fa una presentació -o dues a molt estirar- on poden vendre alguns dels exemplars a familiars i amics de l'artista -els salva el coll?... Potser sí.

El lector habitual no pot saber que el producte existeix a no ser que navegui i navegui (de vegades naufragant) per les pàgines d'internet, però no pot saber si escriu bé o no, si li pot agradar o no. Per exemple, a mi m'agradava fullejar els llibres i de tant en tant tenia alguna sorprenent descoberta (ho dic en passat perquè això ja no és actual).

Les llibreries, per una altra banda, amb el benentès que el segon obstacle estigués salvat; és a dir, que poguéssim comptar amb el llibre, tenen la seva política: "no agafem llibres en dipòsit, no, els de poesia no que no m'hi caben; sí, tinc aquella tauleta del racó per a ells... Que no la veu?... Aquella d'allà... Una mica a la dreta entrant cap aquell passadís...I a aquest/a autor/a qui el/la coneix?... No, aquí agafem llibres locals".

Total que entre uns i uns altres continuem vivint del mateix; dels mateixos i de les mateixes que en un bon moment es van apoderar del mercat del llibre. Sense avançar, estàtics, estúpids... Sempre les mateixes imbecil·litats d'una humanitat estancada... Tan estancada que ja fa pudor.

Al marge queden alguns i algunes bons i bones... molt. Però... Que han pogut publicar?

Regal de nadal

Aquests dies preparatoris al nadal, i els posteriors, hem tingut un gran regal. De fet són tres, com els savis d'Orient. I encara n'espero un altre. I si he esperat no desesperaré.

Em refereixo a la recuperació d'una figura excelsa -i abandonada, com sol passar- de la literatura catalana. I el fet s'ha realitzat amb la publicació de tres llibres:

- Poesia completa. Edicions 1984.

- Els ulls/La mirada. El Gall editor.

- Diaris. El Gall editor.

Feia anys que es deia que la poesia completa d'un dels millors poetes del segle XX de la literatura catalana s'estava preparant per a edicions 62, però el producte no ha vist la llum fins ara i en una altra editorial. Amb molts poemes publicats en revistes que no havien vist altra llum i molts d'altres d'inèdits. I, a més, s'han reeditat els llibres que s'han volgut assimilar al gènere del dietari: Els ulls, La mirada, La motivació i el film, Pere Pau i un gairebé inèdit La vida i els meus instants. Evidentment, els tres últims es publiquen amb el títol de Diaris. Molts dels llibres d'aquest gran autor, Blai Bonet, són en aquests moments introbables. Mantenir la memòria, mantenir la creació ens ha de ser indispensable i imprescindible: nodrir l'ànima és nodrir la vida.

Encara espero un altre regal: m'agradaria veure la seva prosa -i el poc teatre que va escriure- recollits en un o dos volums. Per deferència. Sempre he cregut que El mar és una de les millors novel·les de la literatura catalana del segle XX; això si no ens deceben els que estableixen cànons més o menys imperfectes pel que fa a les millors novel·les del segle (no me les he llegides totes). Qui ha llegit les novel·les de Blai Bonet mai no pot quedar indiferent. Estem d'enhorabona, però que continuï.

A la Carme

La cuca, després de l'estiu, no sabia què fer, si viure o morir; així que es va entaforar fins a la finestra d'una de les torres de la Sagrada Família per poder albirar el món i... vinga badar!
Un dia la Carme li va dir: "Ep! Que som aquí! Hi ha persones magnífiques i t'esperen persones magnífiques". I la cuca va voler baixar, li va costar, però al final ho aconseguí. Així que la cuca és baix, deixa Hegel i se'n va amb Schopenhauer. Deixa de badar i torna al món dels vius. I... sobretot: a rodar pel món.
Gràcies persones magnífiques.

La cuca se sent feliç

La cuca demana mercè perquè no ha tingut ganes d'obrir l'ordinador. És petita i l'ordinador massa gran. Però avui la cuca ha recordat la Mercè.
Avui s'ha esmunyit al concert de l'OBC a l'avinguda de la Catedral de Barcelona. La cuca s'ha anat fent lloc entre les últimes fileres, allí on se sent millor: allí on hi ha la taula de so. Avui, vigília de la Mercè, hi havia tres peces menys que ahir; el d'ahir durava més: devia ser més important, perquè devia ser el de la vigília de la vigília. Sapigueu, doncs, a partir d'ara, que és més important la vigília de la vigília que la vigília mateixa.
I la cuca ha sentit un senyor que li deia a la seva estimada, suposa que de feia pocs dies -l'estimada-, perquè ho feia en to fatxenda:
-Aquest sí que és el director... No saben qui és el director - el públic havia aplaudit al primer violí-... Haha... Encara dirigirà assegut, jo no he vist mai dirigir assegut (el comentari venia perquè el director s'havia acotxat a deixar-se els estris preparats)... Sí... No has sentit mai... (ara que es començava a fer el silenci ja podíem sentir-ho més clarament tots els que érem en un radi força interessant) la Marxa Rudeski? Em sembla que es diu (l'energumen té el detall d'afegir)...
Comença el concert i sento l'anglès al meu darrere de boca d'una xinesa que li parla a un possible indígena barceloní, i vinga xerrar enmig de la música de Rossini...
- Sí, el director només va llegint la música i quan l'ha llegit la interpreten els músics... Això és el que fa un director...- comenta l'home savi a la seva estimada enmig d'uns compassos pianíssims de La gazza ladra que permet que el detall cultural el sentim tots.
Comença el Caprici espanyol de Rimski mentre la xinesa profereix una disquisició al seu estimat sobre la música de Schumann en un anglès perfecte que tampoc no li sembla entusiasmar massa al seu estimat. Tot està calculat i perfectament relacionat: amb Rimski s'adiu Schumann si, evidentment, hem fet créixer la nostra cultura endevinant per fi per a què serveix un director d'orquestra. Perquè la cuca s'ho havia preguntat tota la vida i fins avui no ho havia sabut.
Amb Ginastera m'allunyo de la parella que contenia la xinesa que no feia més que xerrar. A l'home savi ja no el sentia. Potser havia convençut la seva estimada i eren enmig de jocs lúdics i nocturns més interessants i de no menys vàlua cultural.
Amb Borodin tancaven el concert i en girar-me veig la xinesa que recolza el seu cap en el coll del mascle que havia conegut. Encara em donen un respir amb una sardana simfònica de mestre Toldrà, fora de programa, Camperola, quina melodia més bonica!
I Brahms, la Dansa hongaresa núm. 5 que era al programa d'ahir però no al d'avui. Ah! Fluixa, molt fluixa, potser és el pitjor que ens donen a sentir. La gent l'havia començada a acompanyar amb palmes, com la "Marxa Rudeski" de l'home que buscava una nit de marxa deixant entreveure la seva cultura.
Xineses que parlen de Schumann quan se sent Rimski encara tenen més cultura que el senyor català que ens ensenya què fa un director d'orquestra i que la cultura està en haver escoltat la Marxa Rudeski. La xinesa acaba amb el cap en el coll del seu nou estimat; el català potser s'ha endut a un altre indret a la seva estimada abans d'acabar el concert.
No sé, senyora Rigau, potser té raó; potser és bo que la gent d'aquest país acabi amb aquest grau d'incultura; al capdavall s'ho passen bé; no com la marràntica història xinesa. I és que, senyora Rigau, ja ho està aconseguint de fer un poble ben estúpid, ruc i inútil; però que criï - potser millor res de condons- així tindrem més inútils.
Visca la Mercè! La cuca ha escoltat música i se sent feliç. (És ben estranya aquesta cuca).

La cuca treballa

i cada cop que se'n va a treballar veu algú que vol representar Godot a escena. I la cuca se'n farta de tanta falsedat, prepotència, hipocresia... Hi ha dies que a la cuca li entren ganes de dir-los la veritat sobre Godot. I calla, sempre calla.

La cuca viu... l'11 de Setembre

Amb majúscula... sí senyor! Setembre amb majúscula, perquè cal i perquè 11 també va amb majúscula, sobretot el d'aquest 2014.
Ja des del 10 de setembre, a la vigília, quan no ens deixaven entrar al Fossar perquè hi havia les particularitats (ai! les personalitats! Vull dir, les autoritats). D'acord que ja havia fet merder preguntant en arribar que per què no deixaven entrar al poble si el Fossar era del poble i que ells se n'anessin al Parlament o al Palau que ja en tenen de llocs per fer-se veure, però el més interessant és quan després d'haver acabat de cantar Els Segadors i al Fossar encara continuaven, un de nosaltres va dir:
- És que sempre el poble els ha d'anar al davant...
Quin 11 de Setembre! Quin 300 aniversari! Quin poble més eixerit! Que no falti mai a la seva paraula i al seu desig. Perquè a la cuca aquests dies li han caigut moltes llàgrimes d'emoció i encara es pregunta si serà veritat que després d'aquest 11 de Setembre ja podrem guardar les estelades a l'armari per treure la senyera.