Hi ha dies que la mandra apareix pel costat de llevant i es fa feixuga als ossos fins que una empenta muscular acaba cridant a la vida. Tot marxa gairebé de manera perfecta, el sabó i l'aigua tebiota -aquesta només aquests dies d'estiu-, fins que el cafè, que s'està acabant i només permet embrutir l'aigua, torna a augurar un dia mediocre: tot acaba sent un exercici de supervivència fins que els ulls quedin ben oberts per mirar i mirar què de nou ha preparat el món avui.
Em direu: - I què?
Sí, perdoneu-me, després m'he decidit a escriure el post per si em servia de teràpia abans d'emprendre el nou dia. Potser si sobrevisc, quan la mandra se'n vagi pel costat de ponent, us escriuré per dir-vos com ha acabat la cosa.
Doncs no te n'estiguis les catarsis blocaires van prou bé... :D
ResponEliminaDe moment, Carme, no ho tinc clar.
ResponEliminaAix... Sembla que no pas a tothom li van bé les mateixes coses. Però si més no ... has sobreviscut a un dia (hagi estat mediocre o no).
ResponElimina